Serem cíborgs o ja ho som?

Un cíborg és aquella persona a la qual s’ha implantat un aparell electrònic com una part més del seu organisme o com una extensió dels seus sentits. Podria semblar que parlem d’un futur llunyà i inquietant, però no és així. Ja fa anys que es parla del BCI, “brain-computer interface”, una comunicació entre el cervell i un ordinador que permet que una persona controli qualsevol aparell afegit al seu cos mitjançant el cervell. Segons la definició de cíborg, algú que porti un marcapàs, un implant coclear, una mà artificial o algun altre membre biònic seria, com a mínim, una mica cíborg.

   L’allargament de la vida i els avenços de la tecnologia portaran irremeiablement els homes a millorar les seves capacitats gràcies a diferents dispositius cibernètics. Veus qualificades auguren que s’hi avindrà tant qui ho necessiti com qui ho faci per pur plaer, és a dir que, més enllà de l’esperança de plantar cara a malalties congènites o seqüeles d’accidents, ens trobarem davant d’una moda com la que ara col·loca inútils pròtesis de mama a pits perfectament sans.

   El 1839 va veure la llum “The Man That Was Used Up”, un conte d’Edgar Allan Poe on el peculiar poeta-escriptor es qüestionava la suposada forta identitat de l’ésser humà i preveia que es rendiria a la perfecció de la tècnica, atrevint-se també a vaticinar que en el futur costaria molt distingir l’home de la màquina. Va ser Poe un visionari o només algú amb unes copes de més?

   Qui ja ha posat aquests avenços al seu servei és l’activista i primer cíborg reconegut, en Neil Harbisson, que es va implantar una antena que li permet rebre i transformar en sons els colors que no és capaç de veure degut a una malaltia. Aquest artista britànic-català va crear la Cyborg Foundation a Mataró (2010) amb la coreògrafa catalana Moon Ribas.

   Ara per ara gairebé tots portem al damunt un aparell que augmenta la nostra cognició i que anomenem “smartphone” o telèfon intel·ligent, la funció del qual és contactar-nos amb la computació cognitiva que resideix al núvol. Aquesta tecnologia ja s’ha convertit en una prolongació de nosaltres mateixos.

Dóna que pensar. O no?