Actualmente
una gran brecha separa a los muy ricos de los demás. Esta desigualdad retrasa
el crecimiento económico y fomenta la inestabilidad. Sin embargo, la
desigualdad es una opción. No es sólo y ante todo el resultado de fuerzas
económicas subyacentes, sino el resultado de nuestras políticas monetarias,
fiscales y de gasto público, de nuestras leyes y de nuestras normativas.
Existen otras formas de proceder que nos permitirían gozar de una prosperidad
más compartida.
Algunos ejemplos de lo que no debemos
mantener:
-NO
a las políticas de austeridad. Uno de los motivos: el estancamiento de los
ingresos se traduce en estancamiento de la demanda.
-NO
a la teoría de la “economía de goteo” que dice que si a los ricos les va bien,
también le irá bien al resto de la sociedad.
-NO
a la liberalización de los mercados financieros.
-NO
a que Hacienda grave las ganancias del capital con unos tipos mucho más bajos
que los salarios.
-NO
a que los presidentes de las empresas se lleven una parte desproporcionada de
los beneficios empresariales y captación de rentas. Por curiosidad vean la
página http://patrioticmillionaires.org/
(ricos patriotas de EEUU que luchan por una nación más inclusiva) de donde he
copiado esta frase: “Rich people ara not the cause of a robust economy, they
are the result of a robust economy”.
Algunos ejemplos de lo que urge poner en
práctica:
-SÍ
a la igualdad de oportunidades para la ciudadanía: enseñanza de calidad para
todos, justicia no solo para algunos...
-SÍ
a poner en práctica el supuesto de que el Estado de derecho debe proteger al
débil frente al fuerte y garantizar un trato justo para ambos.
-SÍ
a que los muy ricos paguen a Hacienda lo que les toca e impedir que las
empresas globales evadan impuestos.
-SÍ
a poner coto a los excesos de los bancos y reclamarles transparencia.
-SÍ
a una reforma del sector financiero.
-SÍ
a un acuerdo internacional sobre la fiscalidad de los beneficios empresariales.
-SÍ
a lidiar con los paraísos fiscales que reciben dinero de multinacionales y
facilitan su blanqueo.
-SÍ
a favorecer las empresas jóvenes y las PIME, impulsoras de crecimiento e
innovación.
-SÍ
a reducir el presupuesto de Defensa.
-SÍ
a invertir en infraestructuras y tecnología.
-SÍ
a ayudar directamente a los propietarios de vivienda que están con el agua al
cuello y a las víctimas de prácticas bancarias predatorias.
En su ensayo “La gran brecha”, Joseph E.
Stiglitz, premio Nobel de Economía en 2001, denuncia que EEUU ha dejado de
ser la tierra de las oportunidades para todos, analiza sus políticas erróneas,
dedica un capítulo a la “profunda depresión” de España y alaba los éxitos
conseguidos por distintos países en pro de la igualdad.
El mensaje: Es necesario y posible conseguir
un equilibrio social.
Y termino con el reclamo de una web innovadora: “Big business is broken”.
(foto libre de Dreamstime)
Y termino con el reclamo de una web innovadora: “Big business is broken”.
(foto libre de Dreamstime)
Hola!
ResponEliminaClar que es pot acabar amb una bona part de la inequalitat! Al menys la part que es injusta; es tenen que continuar defenent els drets a les oportunitats…i als guanys, el que sempre comporta diferencies. Per aixó no m´agrada molt una de les frases del article: “ SÍ a que los muy ricos paguen a Hacienda lo que les toca”. I no m´agrada per la frase: “lo que les toca” que sembla una imposició. Jo preferiría que digués: “que los muy ricos paguen a Hacienda lo que el consenso social y político ha determinado que les cobre Hacienda”. Per que aixó es exactament el que es fà a Suecia i a Dinamarca, i altres paisos on hi ha un consens social de pagar impostos alts per conseguir uns objectius socials i d´igualtat!
Ufff Carme, quin mon més meravellós.
ResponEliminaJo afegiría: Cal canviar les bases del sistema econòmic i tancar les escoles de negocis
Carme: Clar que tots estarem d'acord amb l'enunciat que fas, amb els seus no i els seus si corresponents, tot i que puguin ser titllats de populistes, "bonistes" o fins i tot d'ingenus, la qüestió es: i com es fa per fer front a tot això? de fet es un tema de rabiosa actualitat, l'estat de coses que dius es el resultat de la fallida dels dos models econòmics mes importants de la nostra societat. El liberalisme per un costat i el comunisme per l'altra (sempre des de la vesant economicista no parlo de la ideològica que seria un altre tema). Primer caldria rellegir i re-interpretar als grans pensadors de la economia: Keynes- Van Hoek-Milton Friedman- Karl Marx-Schumpkher i algun altre que em deixo; preguntar-nos que queda avui del seus ensenyaments, on hem fallat i que es el que ens queda per fer. Personalment crec que es urgent un canvi de model obviant tant el Mercat com a regulador absolut de la economia, com l'absolut control per part de l'estat de tot el sistema econòmic. No pot ser que la economia sigui de fet el quart poder i el que mes "mana" damunt els altres tres, sense cap responsabilitat sobre els seus catastròfics efectes, es l'únic poder que no votem, està per sobre dels paràmetres de la democràcia, ens imposa les seves regles sense que ningú el controli. El que proposo, i ja ho se es un canvi, tant gran que comporta una revolució, fer de nou l'ordre del status econòmic mundial, cosa que em temo que ja s'està produint sense que nosaltres en siguem conscients per part del G20- el FMI el B.M......únicament que en el sentit contrari al que jo proposo, i es que si no ens hi afanyem a prendre "nosaltres" les regnes d'aquest canvi, es a dir el poble, el qui penca, estudia, inventa, s'esforça, cada cop anirem a pitjor, acabarem sotmesos a un servilisme castrador similar al de temps que creiem superats.
ResponEliminaGràcies per la opinió. De fet, no "tots estarem d'acord" i aquest és el problema. La proposta que jo esposo aquí és la de Stiglitz. Personalment no crec que una revolució en aquest sentit sigui possible avui. Sí penso que s'accentuarà l'economia social i col·laborativa, empesa per la necessitat. L'1% no canviarà, com bé apuntes.
ResponElimina