Robots cirurgians

En algun moment de la meva adolescència vaig llegir “Jo robot”, una obra on Isaac Asimov planteja els problemes de les tres lleis de la robòtica, uns criteris morals aplicats a suposats robots intel·ligents. En aquella època va ser una lectura de ciència ficció. Avui l’aplicació dels robots és tan diversa com els oficis. Màquines de moment no intel·ligents col·laboren amb els cirurgians facilitant l’ús de tècniques menys invasives i recuperacions més ràpides.

   Molts hospitals catalans disposen d’un dels robots més potents del mercat internacional. Es composa d’una consola ergonòmica des d’on el cirurgià envia ordres i pren decisions, d’una torre de visió que fa la funció d’ulls i del carro quirúrgic amb braços articulats que es controlen des de la consola. Els entesos diuen que el robot arriba allà on les mans del cirurgià no arriben i que els permet fer una cirurgia més complicada. Per exemple unir l’esòfag i l’estómac dins la cavitat toràcica resulta molt difícil amb laparoscòpia, però no amb el robot tot i que, de moment, no té intel·ligència artificial. Un conegut hepatòleg de l’Hospital Clínic creu que els límits de la robòtica seran només les persones.

   A més d’ajudar els cirurgians els robots faciliten l’aprenentatge dels metges fent simulacres d’intervencions. Altres preparen citostàtics pels pacients oncològics sense que els sanitaris hagin de manipular productes tòxics. Els robots amigables, amb aparença de dinosaure o de foca, minimitzen l’estrès dels nens ingressats.

   I no oblidem el camp il·limitat de la nanotecnologia i els nanorobots en medicina. Grans com la quarta part d’una cèl·lula, es poden injectar o prendre’s en forma de pastilla, actuen directament al lloc i aviat es podran programar per wi-fi.

   El Dr. De Lacy, cap del Servei de Cirurgia Gastrointestinal de l’Hospital Clínic, és contrari a la opinió segons la qual aviat no caldran cirurgians:  “El robot és un manipulador que sense el cirurgià no opera. L’única amenaça és el metge que va contra la innovació”.

(Revista del Col.legi Oficial de Metges de Barcelona, Innovació i tecnologia, febrer 2015).

El sector públic català, present i futur

Entenem per sector públic: administració pública, educació, sanitat i serveis socials. A l’espai econòmic europeu hi ha dotze països que tenen entre 4 i 10 milions d’habitants i que compararem amb Catalunya, on hi ha 7,3milions i que té un PIB de 27,141, per sobre del de la UE28 (25,597).

    Catalunya té el nombre de treballadors del sector públic més baix dels països esmentats excepte Bulgària; representa un 8% de la població total i un 17,7% dels treballadors totals. El pro mig de la UE28 és de 10,2% i comprèn el 23,1% dels treballadors totals.

   Per altra banda Catalunya és la comunitat espanyola amb una inferior proporció de treballadors de l’administració pública, seguida de València i Balears, regions que també pateixen molt dèficit fiscal. A recordar que tenim 5 vegades menys treballadors que Madrid i 3 menys que Andalusia. Extremadura té una notable desproporció cap amunt de la relació funcionariat/nombre d’habitants.

   En cas d’independitzar-se, Catalunya hauria de crear estructures d’Estat que suposarien un increment de treballadors del sector públic. Donat que aquest té una dimensió reduïda, haurà de créixer per força.

   El 68% del personal de la Generalitat està a docència i sanitat i en cas d’independència no canviaria gaire. La resta d’àrees, però, s’incrementaria: ministeris, personal docent no universitari, seguretat social, patrimoni nacional, agència tributària, agències estatals, gestió central i supervisió de la Generalitat, forces de seguretat, forces armades, justícia, sector públic estatal d’ens públics i organismes.

   Resumint: en cas d’independència la administració estatal catalana hauria de crear entre 51.000 i 71.000 llocs de treball.

(Josep Pedrol, “Economia de Catalunya”, diversos autors, Col·legi d’Economistes de Catalunya)

Foto de Dreamstime