Deixa el teu correu i rebràs les novetats

14 de juliol de 2015

Els “déchétariens” o “freegan”

França ha posat fil a l’agulla en el tema del “gaspillage alimentaire” (aliments comestibles que acaben a les escombraries), obligant els supermercats a regalar als pobres el menjar que no es ven. Exageren, els gavatxos?
   Un terç dels aliments produïts al món (1,3 milions de tones, segons la FAO) es llencen. Els EUA, per exemple, podrien alimentar dos milions d’éssers humans amb aquestes deixalles. L’any 2009 un matrimoni britànic s’hi deixava l’equivalent a 530 €/any. Cada francès llença de 20 a 30 quilos anuals de menjar. El problema afecta també els països emergents, però no tant per culpa del consumidor, sinó en diverses etapes de producció, en el transport i en l’emmagatzematge.
   Deixant a banda les espurnes de presa de consciència del Parlament Europeu, d’alguns governs i de l’ONU, que s’ha proposat reduir el malbaratament de menjar a la meitat, què passa actualment amb les “sobres”?
   Un moviment anomenat en francès “Déchétariens” visita diàriament els mercats i les escombraries per recuperar els aliments que ja no són vendibles, però que encara es poden consumir. La seva filosofia és no comprar res que no trobin al carrer de manera gratuïta i, en algunes ciutats, estan tan organitzats que fan dinars de germanor periòdics amb aquests productes. Per ells és una ideologia, una forma de vida, però també hi ha qui ho fa per necessitat i també qui revèn els aliments que troba. De fet, els “freegan” no són cap novetat. Recordo l’època en què es parlava molt dels okupes, que feien el mateix. I els pobres d’arreu fa anys que remenen escombraries. Però ara s’han fet més visibles degut al nombre i al fet que estan més organitzats, alguns en cooperatives.
   Cal pensar que la sobreproducció que es llença o el menjar familiar que va a les escombraries ha consumit, a més de factor treball, molta energia per acabar com acaba.
   Si pensem en el mot vegetarià, dels “déchétariens” en podríem dir “desperdicians”, però potser quedar millor l’anglesa “frigans”. Quina és la vostra proposta?  
(foto lliure de Dreamstime)


1 de juliol de 2015

"Odd" o rara

Resulta tan difícil ser un més del ramat com mantenir-se’n al marge. No; no he descobert la sopa d’all. Passa que, de vegades, aquesta veritat encara em sorprèn.
   Vaig viatjar sola fins a Jakarta per a iniciar un viatge cap a Bali amb un grup anglòfon. Tinc costum d’intercalar viatges sola i acompanyada, aquests amb la sana finalitat de no perdre el costum de compartir. Vull dir compartir el transport i les visites, i també la habitació, els àpats i les cerveses. Els meus vuit companys són agradables i educats, han vist món i tenen conversa (molta). Tot va sobre rodes. Tot? No!
   Cada tarda, després d’aguantar hores de xerrameca sobre els múltiples temes (la majoria avorrits) que fan que els humans no puguin guardar un minut de silenci, tinc el cap com un timbal i ganes de xisclar un sisplau-necessito-estar-sola! Llavors invento excuses, algunes molt imaginatives, per fotre-el-camp-d’una-punyetera-vegada.
   El resultat és que, com que cada dia faig alguna “raresa”, acabo essent la “strange, odd” de la colla... i això té un preu. Un dia, per exemple, vaig decidir no participar en una breu activitat de tarda per gaudir d’una estona de solitud. Però el ramat va desaparèixer fins l’endemà, oblidant-se totalment de mi.

   Conclusió: si no demostro una integració al grup en cos i ànima, aquest no em té en compte. No estic insinuant que em castiguen, no; senzillament no es recorden de mi. Com que ara hi sóc i ara no...