Deixa el teu correu i rebràs les novetats

21 d’abril de 2015

Em faig freelancer

Arran de la crisi, amb els canvis socials i la creixent precarietat laboral molts han hagut de tirar pel dret i fer-se freelance. D’altres busquen una feina extra amb un sobresou que els permeti arribar a final de mes.
   Està decidit! Jo també m’apunto. Puc triar entre associar-me a una plataforma basada en tecnologia, com Uber (et cobra un 20%), Amazon o Airbnb, o crear una empresa on line. Abans, i a banda del que és obvi, necessito coneixements en Web 2.0, SEO i màrqueting... i ser un bon venedor. Els blocs que consulto m’aconsellen: he de poder compaginar vida personal i familiar, marcar-me un horari per no fer més hores que un rellotge i preveure que no tindré dret a baixes ni vacances pagades; el meu sou serà fluctuant i m’ho hauré de fer tot jo sola. Caldrà donar-me d’alta als autònoms (1000€/mes si vull cotitzar el màxim) o a una cooperativa on line que em permeti facturar i cobrar la feina mentre cotitzo per dies treballats (em cobra 20€ d’inscripció, 80€ de dipòsit i un 6% de cada factura). Podré amb tot plegat? És un pas endavant o un pas enrere?
   Segons un article de Forbes, l’any 2020 (falten 5 anys!) als EUA el 50% de la força de treball serà freelance. La “freelance economy” es defineix com el canvi de feines a temps complet per feines a temps parcial i temporal en treballadors que van per lliure. Recordo que Robert Owen va formular l’objectiu de vuit hores de feina, vuit de recreació i vuit de descans; corria el 1817. A Espanya la jornada de 8 hores es va aprovar per decret el 1919 després d’un fet catalitzador: la vaga de 44 dies dels treballadors de Barcelona. (14.1-Jornada laboral).
   Una discussió sobre si aquest nou plantejament de la feina és lícit o desitjable ens duria massa lluny. Només vull constatar que el canvi ja el tenim aquí i que es preveu que vagi a més. I podem afirmar que les noves tecnologies, per bé o per mal, l’han fet possible. 
(foto lliure de Dreamstime)
  

    

10 d’abril de 2015

Perquè enganxa Estat Islàmic?

Davant la proliferació de grups terroristes al món la pregunta que ens fem tots és: quins motius impulsen a ciutadans occidentals a unir-s’hi? El mateix es va preguntar fa uns anys l’escriptor Yasmina Khadra (un ex-militar algerià) en una recomanable novel.la: L’Attentat (original en francès). Partirem del supòsit que cada cas és diferent; tot i així hi ha punts comuns.
   Nicolas Hénin, hostatge d’Estat Islàmic durant un any, opina: “Hi ha un munt de persones perdudes, persones que viuen en una mena de desert cultural, i que reemplacen aquest desert, aquest no res, per la idea que poden tenir un destí, que serveixen per alguna cosa, que poden realment ajudar. Estic segur que molts djihadistes que van a lluitar a Síria estan convençuts que van a ajudar. En arribar a lloc s’adonen de la realitat de la guerra i del seu propi error, però els fan un rentat de cervell. En aquest moment alguns volen tornar a casa; llavors els retenen. Els altres es transformen en djihadistes de sang i fetge”. En el seu assaig Jihad Academy, el periodista va més enllà: “Per fer un jihadista no cal gran cosa. Agafeu una personalitat una mica dèbil o un cap una mica buit, empleneu-lo d’una dotzena de paraules en àrab i de nocions molt bàsiques d’Islam, que no tenen res a veure amb l’Islam”...
   La realitat és que Estat Islàmic sap conquistar seguidors arreu d’Occident. Com? Fent servir els mateixos referents que tenen ells a partir d’una cultura comuna que passa per Facebook i Twitter; tots han jugat als mateixos videojocs i llegit els mateixos llibres. Segons Hénin, els fitxatges no són sirians ni iraquians. O sigui que és gent de casa nostra a qui Estat Islàmic, a més de fer-se molta propaganda i ser mediàtic, ofereix suport moral (com una família), menjar i llit. I un valor important: la recuperació de l’autoestima. Una dada: A França, on l’islamofòbia està a l’ordre del dia, el 22% dels “seus” djihadistes provenen de la religió o cultura catòlica i fins i tot jueva.
   Si és cert que el terrorisme enganxa, té molt a veure amb la decadència d’Occident, amb els seus governs cada cop menys eficaços, amb polítics corruptes que, cínicament, només pensen en ells, provocant que molts ciutadans se sentin menyspreats.
   Al final de totes les coses sempre hi ha l’ésser humà, tan esquifit, tan carregat de por i de necessitats.




1 d’abril de 2015

Trasplantament de cara: un castell ben carregat

Com molta gent vaig quedar bocabadada davant l’equip de 45 professionals que va culminar amb èxit una intervenció capdavantera al món, un equip multidisciplinari que, a la Vall d’Hebron de Barcelona, es va atrevir a salvar la vida d’un home que patia un tumor vascular agressiu que ja havia conquistat bona part de les artèries de la cara i el coll. Dels set hospitals del món que disposen de programes actius per aquesta intervenció, el nostre va ser l’únic que li va donar esperança... i el pacient ja s’està recuperant.
   El que vull destacar aquí són les qualitats que han calgut per culminar un projecte d’aquesta magnitud:
-Generositat per part del donant de cara i de la seva família.
-Il·lusió del personal per la seva feina.
-Perseverança: han necessitat dos anys per a trobar un donant.
-Voluntat: per a mantenir el pacient estable durant l’espera i per assolir les fites.
-Capacitat organitzativa: per a quadrar les agendes de 45 professionals, compondre els equips quirúrgics, pautar l’ordre d’intervenció de cadascú...
-Ganes d’arriscar-se en innovació i intel·ligència per a una intervenció capdavantera al món amb els seus corresponents tractaments i recuperació post quirúrgics.
-Treball en equip, que obliga a proposar, escoltar els altres i arribar a acords.
   Em ve al cap una imatge: l’enxaneta aixecant el braç damunt el primer 4 de 10 amb folre i manilles de la nostra història castellera. Felicitats, companys! Ara només cal descarregar.

Carme Lafay, metge radiòleg de Primària (ICS).