En altres articles he parlat de societats col·laboratives,
de gent que vol viure prop de la terra i de les moltes iniciatives que han
sorgit en diferents zones del món occidental. Són poc consumistes i
respectuoses amb el medi ambient. Es pot tipificar aquest moviment d’alguna
manera en termes socials?
Aquests
grups reduïts i diversos representen només una part petita de la societat i
estan integrats principalment per gent amb recursos econòmics febles i un bon
nivell cultural; s’hi està afegint la nova generació educada i frustrada que
busca motivacions. Als EUA s’ha proposat el terme “creatius culturals” i a
França s’estima que representen el 17% de la població. Jean Pierre Worms creu
que els valors culturals d’aquests grups condueixen al canvi social.
Parlem
d’individus que reivindiquen ser “els millors” des d’el punt de vista de
l’ètica social i ecològica, però tot plegat té un punt feble: depèn únicament
de la voluntat d’algunes persones per a posar-se en marxa. Sol haver-hi un
líder que inicia el nou projecte, però dependrà molt de la química del grup
perquè sigui viable i, sobre tot, durador.
Se
suposa que el capitalisme d’avui anirà de crisi en crisi, però seria càndid
creure que s’acabarà de cop. Hi ha massa privilegis i interessos en joc. Un
canvi real social i ecològic passa per un combat polític i, de moment, el model
consumista sedueix la majoria. Potser ha crescut la consciència ecològica,
potser hi ha més coneixement, però per la gent (i els polítics) trencar amb els
seus costums exigeix una motivació i una determinació fora del seu abast.
Tot
plegat sembla indicar que en el futur ens trobarem amb la coexistència de dos
mons paral.lels: la minoria que ha trencat amb un sistema alienat de producció
i consum i la majoria que hi seguirà sotmesa. Fet que planteja la coexistència
de dos mons antagònics. Una possibilitat inquietant perquè només hi ha un
planeta; no pot ser que uns el cuidin i altres el perjudiquin.
És
obvi que cal una “transició, entenent la paraula com
el pas d’un capitalisme financer a una ecologia social. Aquesta també requereix
una transformació personal que, segons el meu parer, és la més important. I possible.
És
previsible que al llarg d’aquest tercer mil·lenni aquest tema estigui sempre
sobre la taula... tot i que s’intenti esquivar.
Jo penso que el més important, d'entrada, no és si podem canviar la societat, sinó si podem canviar-nos a nosaltres mateixos, si podem canviar els nostres costums, si podem ser més crítics i alhora més responsables i conseqüents amb els nostres actes i amb els nostres costums.
ResponEliminaComencem per aquí, i després, desitgem que hi hagi una massa crítica que també canviï.
Penso, però, que en els grans temes, no hi haurà una homogeneïtat, sinó que existiran les dues polaritats, dues forces oposades, aquesta coexistència de dos mons antagònics que es comenta. L'important serà posar-nos al bàndol correcte.