No tendim a pensar en les persones porugues o necessitades constantment de
suport com a poderoses. En canvi aquestes postures de figa tova amaguen sovint
una sofisticada tècnica per aconseguir tot allò que es desitja, sobre tot quan
un no destaca per la intel·ligència. Sens dubte el poder té moltes cares.
En el nostre món hi ha
“dolents”, i tenen molta visibilitat pel fet de ser més mediàtics que la resta.
Però la gran majoria som bona gent, encara que ens moguem per interessos. Les
persones espantadisses juguen egoistament a manipular, i ho fan amb un gran
avantatge: els altres les volen protegir. Això és degut a l’instint
materno-paternal inherent als éssers humans.”Pobreta, és feble”, pensen, i se
senten terriblement culpables d’abandonar-la a la seva sort. “Viu pels altres”,
expliquen, i no s’adonen que estar pendent o immiscir-se en altres vides és la
millor manera de poder-les manegar al seu gust. “Tothom se l’estima”,
insisteixen. Cert, perquè els humans som de natura crèdula i perquè sovint
l’arbre ens amaga el bosc. A més, pensar fa mandra.
Aquesta manera de fer és pròpia
de les dones (en els homes semblaria poc masculina i nosaltres som molt més
recargolades). Tots hem conegut una mare, sogra o veïna que fa i desfà alhora
que sembla incapaç de trencar un plat. Cal entendre que la dona utilitza
aquesta tècnica perquè no en té cap altra a l’abast i, sobre tot, perquè li
funciona. A mi, però, cada cop que algú (un home) em diu que la seva dona és “molt
bona, viu pels altres i tothom l’adora”, ja tremolo. Quina por!