Deixa el teu correu i rebràs les novetats

26 de novembre de 2014

Felber parla de l’economia del bé comú


L’austríac Christian Felber (autor de Diners, entre altres) va parlar al Cercle d’Economia de Barcelona amb el suport de la Fundació Grífols. L’orador va estar brillant, tot i que la conferència em va semblar pobra en contingut pels oients que ja havíem llegit Serge Latouche (decreixement), Tim Jackson (desenvolupament sostenible) i tants altres entre els quals Ramon Sans Rovira (transició energètica).
      Segons Felber, donat que l’actual capitalisme només beneficia a uns quants, cal implantar una economia de mercat ètica i liberal, capaç de situar-se dins dels límits finits del planeta i de servir la societat; tot plegat buscant el bé comú que, va destacar, gairebé tots els països del món citen en les seves Constitucions (però no compleixen).
      Per això hem de lluitar contra l’abundància de valors perjudicials com l’afany de lucre fàcil i ràpid. Com? Fomentant la cooperació (treballar junts en una mateixa direcció) enlloc de competir; promovent un comportament empresarial ètic, honest, col·laborador i responsable; redefinint l’expressió “ èxit econòmic” i utilitzant els diners com a medi i no com a fi.
      El PIB haurà de comptabilitzar la dignitat i el benestar de les persones, la seva qualitat de vida, la sostenibilitat ecològica i la justícia social. Felber proposa una manera de mesurar aquests paràmetres, per tant es pot castigar les empreses que els incompleixin. La banca participarà afavorint els projectes enfocats al bé comú, donant crèdits a qui en presenti un de més just, social i ecològic. Tot això, òbviament dins d’uns Estats democràtics.
      Comparteixo la necessitat imperiosa d'una societat més justa i d'un planeta respectat, però a dia d’avui no sembla fàcil dur a terme l'economia del bé comú. Les elits estarien disposades a moure un dit en aquest sentit? La resposta és òbvia.

19 de novembre de 2014

Reformar Espanya?

Afrontar els nous reptes que presenta el futur, crear llocs de treball o tenir empreses competitives no sembla possible sense una reforma prèvia d’Espanya. Es pot o és només una utopia?
      Estem parlant d’un país que ha estat sempre a la cua d’Europa, que no va pujar al carro de la industrialització quan tocava (David Landes, “The Wealth and Poverty of Nations”) i que abans de la crisi tenia un boom prodigiós que va resultar ser mentida i que era el resultat lògic i previsible d’un Estat sense cultura productiva ni responsabilitat fiscal (Josep Maria Centelles, “Entender Cataluña”).
      La cort dels polítics ha fet perdre la xarxa de Caixes d’Estalvis que donava servei a les PIMES i a l’economia local i ha arrelat la cultura de la subvenció. Les dretes neoliberals, que ja se sap especuladores, no han estat a més capaces d’una ètica empresarial productiva com en altres països capitalistes occidentals. Aquesta mateixa cort ha col·locat massa amiguets canalles com a empresaris, una gentussa que es burla de l’economia productiva i que va de cara al negoci ràpid emparada pel BOE; així la gent honesta, que n’hi ha, es troba totalment desmotivada. Existeixen però, multinacionals espanyoles basades en la innovació (Inditex-Zara de Galícia, Grífols de Catalunya, Mercadona de València, Gamesa de Biscaia...), la majoria perifèriques, perquè Madrid segueix essent un lloc on les empreses productives no tenen ni veu ni vot. Diu Juan-José López Burniol (La Vanguardia, 10-2-2014): “España no es ni puede ser un conjunto de provincias pastoreadas desde Madrid con criterios de un centralismo definitivamente caduco”.
      Algú pensa que es pot canviar això? Potser sí i només en el cas que es modifiqui el sistema electoral vigent. Però ningú, absolutament ningú a Madrid ha fet de moment un pas en aquest sentit. Doncs és absolutament impossible, ara per ara, reformar Espanya.








12 de novembre de 2014

Els disbarats de la Constitución Española de 1978

En el seu assaig “Entender Cataluña”, que els recomano, Josep Centelles i Portella avisa: “No acceptin els discursos que posen la Constitución com a argument. No facin el ridícul. Aquest pacte constitucional va ser útil; però ja no ho és. És vella i, sobre tot, es presta a interpretacions sibil·lines”. Vegem els seus arguments.
      La Constitución es va pactar abans del món de la comunicació actual, sense que hi sortís el concepte d’Europa ni els noms de les Comunitats Autònomes. Les primeres línies parlen de la voluntat de “Protegir tots els espanyols i pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions”. L’article 2º diu que la Constitución “reconeix i garanteix el dret a la autonomia de les nacionalitats i regions que l’integren”. Què se n’ha fet d’aquest pacte? Ignorar-lo. Llavors va néixer el “café para todos” i les lleis d’harmonització. Com a catalans en l’única cosa que ens hem diferenciat és en pagar més que els altres.
      El primer gran disbarat va ser el model fiscal. Es van muntar Governs Autonòmics que només gasten i no tenen quasi cap responsabilitat fiscal. Com podem creure en programes electorals d’algú que promet i promet, però que no recull diners? Per a governar cal recollir primer i gastar després. Sense la primera responsabilitat no hi ha autonomia, només descentralització; vaja, que s’administren les rendes d’un altre. Res més.
      La Constitución va ser un pacte segellat pels franquistes i l’oposició democràtica. Per això conté frases que jurídicament són un disbarat. Per això el contingut no és totalment democràtic.
      Ja seria hora de tenir una Constitución democràtica. Però en la cultura estatocràtica d’Espanya i en la situació de bipartidisme tancat que vivim, no sembla gens fàcil.
      Només un apunt final. Quan es diu que la Constitución no permet fer un referèndum s’està faltant a la veritat (article 150.2). És clar que, llavors, Espanya no seria la que és.