Deixa el teu correu i rebràs les novetats

29 d’octubre de 2014

Les pensions del "Sí Sí"


El tema de les pensions preocupa a tot Occident. El drama de fons per aquests sistemes és que, gràcies a la qualitat de vida i als avenços científics, la població ha envellit. Els nens del baby boom dels anys 50-60 estan en edat de jubilar-se i les possibilitats de la població activa de treballar s’han reduït molt (The End of Work, de Jeremy Rifkin) i disminuiran encara més en el futur.
      Això té una importància cabdal perquè els diners que paguen els treballadors d’avui s’utilitzen per pagar els pensionistes d’avui. Quan vostè es jubili els joves que treballin pagaran la seva pensió; perquè vostè la cobri com previst, hi ha d’haver suficients treballadors en actiu i ben pagats.
      Ara a Catalunya per cada pensionista hi ha 2,54 treballadors (a Espanya 2,48). El salari mitjà anual de Catalunya és de 24 449 euros (a Espanya, 22 790).  Es pot dir que les pensions que podrien pagar-se en una Catalunya independent estarien garantides i podrien ser un 10% més altes que ara. (És l’hora dels adéus?, de Xavier Sala i Martín).
      Si s’haguessin fet bé les coses, com estalviar en èpoques de vaques grasses, la Seguretat Social tindria un fons de reserva grassonet. No és així; queden només 46 000 milions d’euros. En qualsevol cas, si Catalunya s’independitza haurà de negociar la divisió del deute de l’estat espanyol, i també la dels actius, i haurà de reclamar el 74% d’aquest fons de reserva, o sigui 33 800 milions. Aquesta quantitat, que no és per pagar les pensions com ja s’ha explicat, servirà per reduir el deute net de l’estat espanyol que els catalans haurem d’assumir.
      Com diu en Sala i Martín, "que dormin tranquils els jubilats catalans que, no només no perdran les pensions, sinó que els les poden augmentar".
      Un motiu més pel Sí, sí.


15 d’octubre de 2014

Dolor "halal"

Halal pot ser sinònim de sofriment animal, i no estem parlant dels països musulmans, sinó de la UE on els escorxadors halal permeten que vedelles i xais sentin dolor mentre se’ls sacrifica. Vegem com és possible.
      L’Alcorà, 2:173 diu: “Se us prohibeix menjar carn de l’animal mort de manera natural, la sang, la carn de porc i la de l’animal que no se sacrifiqui en nom d’Al·là. No obstant això, no es considerarà falta quan un es veu obligat a fer-ho en contra de la seva voluntat i sempre que no es tracti de desobediència”. 
      Els musulmans es remeten a les normes halal, que són les associades als aliments acceptats per la sharia o llei islàmica. A la pràctica vol dir que l’animal, mentre és viu, ha de ser degollat d’un tall al coll de cara a La Meca per un botxí musulmà que consagrarà la seva carn a Al·là. Fins aquí jo només objectaria que l’acte de degollar en sèrie té per si sol connotacions salvatges, però passi. El que voldria expressar és que segons si qui fa la feina és més o menys fonamentalista, l’animal estarà totalment conscient de principi a fi; o no.
      Què diu la normativa europea? Segons la Directiva 93/119/CE del Consell (22 desembre 1993), “qualsevol implicat en la matança dels animals ha d’adoptar les mesures necessàries per evitar-li el dolor i reduir-li al mínim l’angoixa i el patiment durant el procés de sacrifici o matança. Els animals només es mataran previ atordiment. Es mantindrà la pèrdua de consciència i sensibilitat fins a la mort de l’animal”. Fins aquí, d’acord. Seguim: “... amb l’excepció del sacrifici ritual autoritzat com a Kosher i Halal”. Caram! Deu ser que la sola invocació de Yaveh o Al.là dóna a vedelles i xais una mort dolça. L’afegitó és que cada estat pot endurir la llei, si vol (només han volgut els Països Baixos i Polònia). Per què?
      Segons l’Alcorà, mentre l’animal estigui viu fins a la mort es pot menjar, i quan està estabornit és viu. O sigui que no caldria que patís. Però no tots els musulmans són iguals i n’hi ha que apliquen la sharia a la seva manera: amb dolor. Els escorxadors han vist com en tres anys els sacrificis halal s’han multiplicat per quinze. En front d’uns beneficis que van a l’alça, no és qüestió de posar pegues. Fins i tot toleren anar més lents (és més ràpid matar vedells atordits que ben conscients (58 per hora versus 20 a 25 per hora); qualsevol cosa per tal de no perdre un client. Cal preguntar-se: i els vedells, que no tenen drets?
      En el món civilitzat respectem els animals. Per uns calerons de més no hauríem de tolerar aquesta barbàrie. 
      Només un apunt final: qualsevol animal que vagi a l'escorxador ha de suportar llargues esperes durant les que pateix un fort estrés perquè olora la por dels que sacrifiquen davant d'ell. No hauríem de ser menys carnívors tots plegats?  


1 d’octubre de 2014

Perquè es fan les guerres?

Pels recursos, pel territori, pel poder... Podem anar més enllà: perquè som violents, perquè no controlem els nostres desitjos, perquè tenim por... En Jiddu Krishnamurti, famós escriptor i pensador indi del segle XX, ho explica així:
      “Les persones, cada u de nosaltres, crea el món en què vivim. La guerra és només el símptoma d’una malaltia de base, que ve donada per les aportacions negatives que cada ésser individual fa a la societat. Si som envejosos o ignorants, així serà el món que tindrem. Però si el volem diferent, caldrà que abans haguem produït aquest canvi en el nostre interior. Tendim a creure que la legislació o el líder de torn poden resoldre el problema de la guerra i, com que defugim les responsabilitats, ens confiem a grups de poder que, normalment, són ineficaces. És un error. Nosaltres mai crearem una societat pacífica i intel·ligent si, com a individus, som intolerants, brutals i competidors. La manca de bondat, afecte o seny en les nostres relacions amb els altres produirà inevitablement conflicte, antagonisme i confusió. La societat és una extensió de l’individu; la societat és la projecció de nosaltres mateixos. Com pot haver-hi fraternitat al món si som gelosos, si odiem, si som cobdiciosos o voraces? Hem de canviar la nostra manera de pensar i de fer, hem de mirar cap endins enlloc de mirar en fora. Hem de prescindir de les coses superficials i transitòries i, pel tema que ens afecta, tenir plena consciència que l’acte de matar no està en cap cas justificat.” (Extret sintètic de diferents textos de Krishnamurti).
      Al món hi ha més d’una trentena de conflictes armats vigents. Alguns s’arrosseguen des de principis del segle XX. La ONU els classifica com a “grans guerres” si superen els 10 000 morts/any, “guerres i conflictes” entre 1 000 i 9 999 morts/any i “petits conflictes” els de menys de 1 000 morts/any. (font: Wikipedia)