Deixa el teu correu i rebràs les novetats

23 de juliol de 2014

Gaza en el punt de mira

Hi ha qui pensa que Israel fa servir la guerra per aconseguir objectius que se li han escapat des de la política.
      La periodista Nazanin Armanian (www.nazanin.es) diu això i molt més en el diari digital www.publico.es el 20/7/2014. Per aquesta iraniana que viu a Barcelona, els actuals atacs a Gaza busquen objectius definits; alguns dels anteriors van ser preservar una coalició de govern, desviar la atenció pública d’algun escàndol o entrenar les tropes israelianes en un camp de batalla real. El que Netanyahu pretén ara seria tornar a mostrar-se com un home dur davant de l’ultradreta tot i debilitant l’estructura de Hamas sense destruir-la (la necessita per a gestionar el gueto de Gaza i per atacar els palestins amb aquest pretext cada dos per tres). L’objectiu visat per Israel és el poble palestí. Els atacs radicalitzarien Hamas i podrien provocar un conflicte interpalestí. De passada castigarien Mahmud Abbas per haver-se atrevit a demanar el reconeixement de Palestina a l’ONU. Podrien arruïnar el pla de pau dels EUA, llançar el missatge que no cal l’ajut de Washington per fer guerres destructives (prepotència de: aquí mano jo) i exhibir el seu poder a la regió. De passada provarien els seus nous artefactes (Israel és un dels principals fabricants d’armes del món). Sense oblidar que en aigües de Gaza hi ha un jaciment de gas, l’explotació del qual s’ha negociat amb Putin, i que seria indesitjable que l’Autoritat Palestina s’acostés massa a Moscou. Arran de la mort en estranyes circumstàncies de tres adolescents israelians, Armanian afirma que s’està fent servir el Pla Dagan del 2001 (matar civils israelians per justificar operacions militars contra enemics).
      Amira Hass és corresponsal del diari israelià Haaretz als Territoris Ocupats. El passat 21/7/2014 escrivia “Reaping what we have sown in Gaza” (Recollint el que hem sembrat): “Aquells que van refusar la proposta de pau de Fatah i Arafat per dos estats, que s’empassin ara Haniyeh, Hamas i el BDS (crida contra l’apartheid israelià, www.bdsmovement.net). Els qui van fer que Gaza fos un camp d’internament i càstig per 1.8 milions d’éssers, que entenguin el perquè dels túnels sota terra. Els que van sembrar l’aïllament i el setge, que recullin el foc dels coets. Quins drets es creuen que tenen els qui, durant 47 anys, han expropiat terres, multiplicat els assentaments i sembrat odi i dolor?”. Hamas els està destruint la tradicional doble moral en la qual són uns mestres. Aquestes eminències del Shin Bet (servei de seguretat interior d’Israel) no entenen que són ells mateixos els creadors de tota la violència que els està caient al damunt”. 
      Ahmad Jaradat, a www.alternativenews.org, 21/7/2014, creu que a Cisjordània el sentiment general és que, si les atrocitats segueixen a Gaza, es veuran empesos a una Tercera Intifada.
      Hi ha alguna solució? Entrevistat per TV5 Monde el 22/7/2014, Ofer Bronchtein, israelià domiciliat a París, fundador del Fòrum Internacional per la Pau (que busca la reconciliació Israel-Palestina) creu que la comunitat internacional té massa interessos a la zona per voler la pau; la seva proposta és que es donin les claus de Gaza a Mahmud Abbas amb l’ajuda de la Lliga Àrab, Qatar, etc.
      A www.obamaworld, 14/7/2014, el periodista Jordi Pérez Colomé diu a l’article “Gaza, Gaza, Gaza i l’avió d’Ucraïna” que, davant Hamas que vol el final del bloqueig i l’alliberament dels seus presos, l’enemic exigeix seguretat absoluta i la desaparició dels coets. Com ho aconseguirà Israel? Allargant una guerra de desgast fins que a Gaza es quedin totalment sense recursos.
      Davant aquest drama jo prefereixo quedar-me amb l’espurna d’esperança de grups com #JewsAndArabsRefuseToBeEnemies. 



16 de juliol de 2014

Malala, et necessitem

La Malala Yousafzai té disset anys. Als onze, aquesta famosa activista pakistanesa es va adonar que, sense escolarització, a les nenes del seu país els esperava un futur miserable. Recolzada pel seu pare, va plantar cara als talibans propagant un missatge a favor de l’educació de les dones arreu del món. El càstig no es va fer esperar i un tret al cap la va mantenir un temps entre la vida i la mort. Tot i així la seva lluita no s’ha extingit i, de reconeixement en reconeixement, aquesta jove menuda que es fa escoltar per periodistes i polítics destil·la tendresa i provoca l’admiració de tothom. De moment però, Pakistan ocupa una de les últimes places del Global Gender Gap Report del 2013, que classifica els millors països per les dones en quant a la igualtat de sexes a tots nivells. Islàndia, Finlàndia, Noruega, Suècia i una sorprenent Filipines, ocupen les primeres places d’aquest rànquing.
      A casa nostra fa molts anys que hi ha lleis i normatives per a no discriminar pel sexe. En canvi altres assumptes relacionats amb l’educació no van gens a l’hora. Fixem-nos per exemple en el gran nombre de fracassats escolars, en el nivell descendent dels coneixements adquirits pels alumnes, en el llenguatge vulgar utilitzat per periodistes i personatges públics, en les constants faltes al respecte envers la gent gran i en general en l’àmbit familiar, en les agressions verbals i físiques per un sí o per un no... la llista seria interminable. I pot fer-se extensible a la majoria dels països d’Occident.
      Recentment el món del futbol (i concretament el Barça) ha posat la guinda al pastís. El fitxatge del mossegador Suárez i el fet d’assegurar que aquest personatge està “en la línia de l’equip” han decebut a molts. El Barça ja no és “més que un club”. Algú de la directiva hauria d’haver pensat en els milions de joves que copien els seus herois. El futbol marca tendències. Ja fa anys que, per culpa d’aquest mimetisme, les escopinades flemes o esputs conviuen amb nosaltres. Les trepitgem, patinem sobre elles i de vegades, aterren de sobte sobre la nostra pell. Formen un conglomerat de saliva i moc, de consistència variable, i poden ser transparents, blancs, groguencs, verdosos o sanguinolents segons continguin o no virus, bacteris, fins i tot el bacil de Koch. Imagino que els escopidors ni ho saben; són massa incultes.

      Per això jo li demanaria a la Malala que es passés per aquí aportant la seva joventut d’idees clares i ganes de canvi i ens donés un bon cop de mà. La nostra societat està en caiguda lliure pel que fa l’educació. Malala, et necessitem!

9 de juliol de 2014

El califat del segle XXI

Després de la Primera Guerra Mundial van desaparèixer els imperis rus, otomà i austrohongarès. A l’orient mig les cultures turca, persa i àrab varen derivar en Turquia, Pèrsia i vint-i-dos estats àrabs, alguns sota control colonial, cap dels quals és ara un veritable estat-nació, resultant-ne que la nació àrab no té una estructura comuna de referència. Es varen fer intents per a unir-la, com el panarabisme de Nàsser o la creació de la República Àrab Unida (1958-1961). Fa uns anys la població àrab, farta de l’autoritarisme i la corrupció governamentals, inicià la “primavera àrab”, que només s’ha resolt satisfactòriament a Tunísia, país de societat bastant homogènia i educada. Tot i així, a molts indrets aquesta primavera ha deixat una fractura generacional, amb gent jove que no es deixa manipular com els seus pares.
      Al Baghdadi, líder de l’EIIS, Estat Islàmic d’Iraq i Síria, ha anunciat fer d’aquest tros de terra un califat (amb ell de califa) semblant als inicials de després de Mahoma, com a pas previ per a propagar-se a la resta del món. Això què suposaria? Seria un pol d’atracció per a yihadistes d’arreu; el control del territori permetria cobrar impostos i vendre els recursos; es podrien preparar els atacs a casa, en zona segura. Ja no estem davant de grups terroristes que sovint estan enfrontats, sinó davant d’una nova era, una nova generació. L’EIIS podria fer-se molt fort: té diners, armes i militants. (Javier Solana, La Vanguardia Dossier nº 52, pp.8-10).
      A l’Afganistan, igual que a moltes zones de domini taliban, s’han bombardejat escoles públiques i s’amenaça a les famílies per impedir que hi portin els seus fills. Segons un mestre entrevistat se’ls acusa de difondre els valors occidentals i es pretén centralitzar l’educació a les madrasses. Una mestra declarava que es vol impedir l’alfabetització de les dones i tenir els nois sota mà, educats només en l’Islam i entrenats per a una eventual guerra santa. Un professor d’aquests seminaris islàmics parlava de la necessitat de retrobar els ensenyaments de Mahoma, és a dir tornar al segle VIII. (France 24 TV-Infos-7/7/2014-edició migdia)
      Occident té doncs sobrats motius per a extremar les precaucions a les seves fronteres. Washington ja ho va anunciar, però no és l’únic. La UE, el Regne Unit, Canadà i Austràlia han pres mesures contra el lliure trànsit d’individus que tornen a casa després de fer la guerra als països d’origen. (A Austràlia els posen un xip). Un gran nombre de combatents i terroristes viuen a Occident, que encara no ha desenvolupat una legislació que pugui fer front a aquest nou repte global. De moment els qui viatgin en avió que s’ho preguin amb calma: les esperes seran encara més llargues als controls dels aeroports. 



2 de juliol de 2014

Feina per a tots

En el món hi ha més de 200 milions de persones sense feina i la capacitat de crear llocs de treball sembla limitada. A més, avui dia els canvis han de ser globals, generalitzats. Què es pot fer?
      Una de les propostes (existent des d’els anys 80) és redistribuir la jornada laboral: horari més curt amb menys sou, però més temps per gaudir de la vida. L’avantatge pels treballadors és que s’eviten acomiadaments massius; per les empreses, que poden sobreviure en èpoques difícils; pels governs, que s’estalvien pagar prestacions per atur; per la societat, que hi ha menys exclusió social. Naturalment aquests minijobs, que aporten minisous, són viables si en cada casa treballen uns quants, i una persona que visqui sola haurà de buscar-se més d’una feina per a subsistir. A més, a l’empresari li surt més car tenir dos treballadors contractats a mitja jornada que un de sol. Un altre punt a discutir seria el de la redistribució del temps de cara a un millor aprofitament: es faria per hores, dies, setmanes, mesos? (4h/dia, 2 dies de 10h/setmana?).
      Un altre punt a considerar és l’existència de sectors, com el tecnològic, que malgrat l’atur no troben candidats. Fa anys que a Europa les polítiques educatives fluixes i irreflexives sumades al fracàs escolar i a l’abundància de nouvinguts sense formació, ens han portat a una saturació de treballadors no qualificats per ocupar unes places que han anat minvant, resultant-ne milions de persones vivint en precari. Què caldria fer? Potenciar la formació de nens i joves a les escoles i instituts, dirigir-los a carreres més tècniques, actualitzar la cartera d’estudis universitaris en l’àmbit públic (que ha quedat molt endarrerida respecte a la indústria) i explicar a la societat la necessitat d’assolir una formació sòlida.

      Tot això necessita una planificació conjunta de molts sectors, feta amb seny i sentit pràctic. Per desgràcia queda molt lluny d’un món on tothom campa al seu aire, mirant només pels propis interessos i prenent decisions sobre la marxa.