Deixa el teu correu i rebràs les novetats

26 de maig de 2014

Lettre ouverte à Marine Le Pen

Madame :

Je suis née à Barcelone, ville où j’habite, mais je vote aussi en France, patrie de mon père et pays dont j’ai embrassé la culture avec plaisir.
      Au sujet de vos idées pour le 25 mai 2014 nous sommes d’accord sur quelques points capitaux  tels que : «on doit relancer la croissance et l’emploi, il faut s’opposer a la politique d’austérité généralisée, assurer la sécurité sanitaire et alimentaire, le respect de l’environnement et du bien-être animal et lutter contre la désertification de nos campagnes ». Je ne vois pas très bien les formes que vous fournissez pour y arriver : retrouver une monnaie nationale, mettre en place un protectionnisme intelligent et un patriotisme économique. Mais nous laisserons passer.
      Ce qui me gêne vraiment c’est votre exaltation de la « pure race française ». De quelle pureté parlons-nous, au fait ? De vos 6 millions de musulmans (8%) ? La France se classe sixième au rang mondial en taux d’immigrés et il suffit de regarder la télévision pour s’en rendre compte. Mais vos idées ne sont pas seulement ridicules, elles sont dangereuses. La haine qu’elles favorisent n’a jamais fait du bien au peuple. Elle est le point de départ de tueries et de guerres. En tant que politicienne vous devriez  le savoir et le respecter.
      Sur votre dédain pour la multiculture, il est bien dommage que vous ne sachiez pas apprécier, mais n’empêchez pas les autres de se régaler. Les différentes langues ou habitudes ou rites nous enrichissent. Ça fait partie du monde, de ce monde qui est devenu global malgré vous. Il n’y a pas de marche arrière ; pourtant vous semblez y croire. Vous vous trompez.
      L’Union Européenne a, certes, bien des questions à résoudre et à améliorer. La plupart des concitoyens (et moi-même) sont fâchés avec elle. N’empêche que nous tenons toujours à la France qui a écrit une belle histoire, celle du 14 juillet, celle du Mai 68, et nous chantons toujours Piaf (mère italo-algérienne) ou Aznavour (parents arméniens). Nous espérons tous que la France sache profiter de son capital économique et humain. En 2013, elle était au 5ème rang mondial en produit intérieur brut, bien qu’elle ait dégringolé de la triple A à AA tout court, un coup dur pour le coq français. Mais elle saura retrouver son chemin.
      Je voudrais, pour en finir, vous conseiller une lecture à faire sans idées préconçues, en esprit libre et ouvert aux autres : « Les identités meurtrières » d’Amin Maalouf, un écrivain libano-français que vous connaissez sans doute.
      Je vous prie d’agréer, Madame, mes salutations distinguées.

        Carmen Lafay, médecin radiologue et écrivain


18 de maig de 2014

Les dones, novament qüestionades

Hi ha coses que cap dona hauria de permetre, com les ofenses d’un polític proposat al Parlament Europeu. Des de temps immemorial les dones, gairebé la meitat de l’espècie humana, hem patit discriminacions de tota mena. La idea de la superioritat masculina està tan arrelada en la societat global que no ens és permès d’abaixar mai la guàrdia. Per això és tan greu acceptar tàcitament aquesta suposada minusvalia. De debò les dones del PP es creuen més rucs que Arias Cañete? Doncs si no estan al nivell de les exigències del partit, que dimiteixin totes. Les altres no volem tenir una representació governamental feta d’inútils i masclistes.
      Per sort ja fa segles que els homes de qualsevol raça i cultura, intel·ligents i lúcids, de pensament lliure i no manipulable per cap religió ni creença, saben que els dos sexes tenen diferències, però que poden ser igualment brillants si es donen les circumstàncies adequades en els dos casos. És retrògrad i fruit d’una base cultural científica molt deficient pensar el contrari. Si a més es diu en públic amb convenciment, el personatge en qüestió (un polític en campanya electoral), demostra que potser els seus circuits neuronals no funcionen tan bé com ell es creu.
      Gairebé al mateix temps que es manifestava l’Espanya profunda, França celebrava el “8è Dia de la faldilla”, una iniciativa dels estudiants dels Lycée del Pays de la Loire. Els nois es posen faldilla per anar a l’institut per reivindicar les actituds no sexistes.

      Tot i que el país veí no té res a veure amb els cavernícoles locals, és ben trist que al segle XXI, quan hi ha hagut tota mena d’avenços científics, sigui encara necessari manifestar-se a favor de la igualtat entre sexes. I, pel que sembla, la tendència global és a pitjor. Em venen ganes de plorar... o de sortir al carrer i muntar una revolució.    

14 de maig de 2014

Investigant el benestar al segle XXI

Quan pensem en el ritme del nostre dia a dia ens sembla impossible aconseguir una bona relació entre el cos i la ment. Massa factors hi juguen en contra: l’estrès, la inseguretat, la por, les exigències pròpies i alienes, els horaris voluntaris o imposats... A més, tothom diu que hem de ser feliços a tota costa. I ens hi esmercem; fins i tot anem al psicòleg si no assolim aquest molt preuat estat de benestar. I li preguntem: “i això, com es fa”?
      Una de les claus és sentir-se bé amb un mateix i estar tranquil. Això passa per conèixer-nos i acceptar-nos (estimar-nos). Al voltant dels 4 anys d’edat comencem a forjar l’autoestima, que ha de ser realista i per tant, saludable. Vull dir que de vegades una alta autoestima és narcisista i destructiva. Un altre punt a evitar és l’ansietat que, a diferència de la por, no té base real. En els animals, la por serveix per avisar dels perills. En l’ésser humà es transforma fins a fer-lo imaginar calamitats futures i hipotètiques amenaces. Una ansietat persistent ens converteix en personatges espantadissos i suspicaços, consumeix la nostra confiança i ens tanca en un món opressiu. Llavors la ment torturada avisa al cos en forma de malalties o problemes físics. És urgent fer-li cas, aturar-se i reflexionar.
      Com a metgessa crec que podem fer moltes coses per a evitar malalties. Una d’elles és pensar en positiu; qui estimula els pensaments positius facilita els estats d’ànim plaents. Una altra és la prevenció. Diuen els cardiòlegs que “si no tens sobrepès, no fumes, fas exercici físic, no ets diabètic i no tens hipertensió ni el colesterol alt, les possibilitats de patir un atac de cor en els propers deu anys són gairebé nul·les. En canvi tenir tres o més factors de risc és nefast per a la salut”.
      Cadascú entén la felicitat a la seva manera. Per a mi és la conseqüència d’un coneixement profund d’un mateix, de la pau espiritual, de dur una vida sana, de sentir-se inclòs en la societat i d’ajudar els altres. Quina és la seva recepta?
        

6 de maig de 2014

Hi ha feines i feines

A tres quarts de vuit del matí, hora de Barcelona, arriben al meu carrer tres furgonetes blanques que aparquen a la Zona Verda que ha quedat lliure. En baixen nou homes vestits d’operaris, lluint armilles reflectants, cinturons d’eines i cascs protectors. Descarreguen bobines de cable i altes escales, que col·loquen al xamfrà recolzades a l’edifici més proper. Tot seguit es miren l’escampada de material, hi afegeixen uns quants cons de color carbassa i decideixen que és hora de fer un cafè. El bar de la cantonada s’omple dels crits i riures dels alegres treballadors.
      Una hora després sembla que toca posar-s’hi, amb calma i força xivarri, això sí. Mica en mica es posen les escales, l’operari s’hi enfila (sense el casc, que fa nosa) i va fent el cablejat, en aquest cas de fibra òptica. A les onze hi ha molta gana (de tant pujar i baixar escales); l’entrepà i la cervesa necessiten un mínim de noranta minuts per a posar-se bé a l’estómac. La mestressa del bar, contenta per la nombrosa clientela, però enrabiada per les injustícies laborals que li suggereixen, em comenta que “no foten ni brot”, que “es passen el dia de xerrameca”, que “jo he treballat com un negre dels d’abans, perquè mira tu aquest ara que ràpid que ha après a fer el gandul, i que és una vergonya”. Afegeix que “això rai; hauries de veure la noia que posa multes als vehicles mal aparcats a la Zona Verda, aquesta sí que sap: tot el dia al bar whatsapejant!”. Percebo certa enveja sota les seves paraules i l’animo: “Dona, tu i jo, que som unes pencaires, segur que ens sentim millor que ells; és més gratificant”. Em clava una mirada que em paralitza i tanco la boca.
      Quan torno de complir la meva jornada encara hi són els operaris i les furgonetes, clavant crits a tort i a dret de punta a punta de carrer. Miro enlaire i em sembla que el cable està posat. Els costa mitja hora més abandonar la zona en mig d’un soroll ensordidor. El carrer sencer respira alleujat quan abandonen el lloc. Sembla que podrem descansar després d’uns dies de gresca. Algú comenta que han enllestit la feina.
      Falsa alarma. Uns dies després tornen. Sembla que el cable no ha quedat ben posat i s’han de fer arranjaments.
      Així ens va...