Deixa el teu correu i rebràs les novetats

12 de març de 2014

Polítics mediocres

Un escriptor persa va dir que les qualitats que es necessiten per a ser polític no tenen res a veure amb les que calen per arribar al poder, la qual cosa em suggereix que són aquells amb menys escrúpols, amb menys barreres morals i emocionals els qui arriben a governar.
      Aquest costat fosc del talent polític hauria d’anar de bracet amb un alt nivell de formació, carisma, capacitat oratòria i altres competències que eleven la imatge del polític i el fan digne de la confiança que li manifesten els votants. És el que succeeix a la majoria de països del món. 
      A Espanya, però, els ineptes, incultes i corruptes arriben a dalt de tot. Com és això?
      És fàcil adonar-se que la societat del país tendeix a premiar l’ignorant, el gandul i el lladre. Ho veiem cada dia a la televisió: un ramat de personatges impresentables cobren sous milionaris, i es tracta la incompetència política com si fos un acudit graciós.
      Perquè?
      Les arrels identitàries culturals espanyoles porten incorporada la manca de dignitat personal i la baixesa voluntària. Aconseguir el contrari implicaria un gran esforç individual de construcció personal. És molt més còmode acceptar-se amb els defectes i identificar-se amb gent semblant (a qui és obligat recompensar per no desprestigiar-se un mateix).
      Aquesta tara té greus conseqüències. Per una banda recolze l’estupidesa i la ignorància, per altra castiga qui és legal, honest i cultivat. La culpa la té l’esport nacional: l’enveja, una enveja que només pot ser producte d’un ínfim nivell de dignitat personal i de consciència d’un mateix.
      Aquesta psicologia recargolada és el que fa que Espanya sigui tan diferent d’altres països seriosos, perquè no ho oblidem: el que fa gran un país són les persones.
(Inspirat en la “Gazzetta del Apocalipsis”)