Voluntaris del futur

Fa dècades que la creixent automatització deixa a l’atur cada cop més treballadors. La previsió és que això empitjori amb el que es pot anomenar tercera revolució industrial. Si hi afegim les conseqüències de la globalització dels mercats, la construcció de comunitats fortes i autosuficients serà vital per a la supervivència de moltes famílies afectades per la dràstica reducció dels llocs de treball. En els propers anys caldrà fer front a algunes prioritats com proporcionar aliment als pobres, garantir uns serveis sanitaris bàsics, educar els joves, preveure habitatges assequibles i preservar el medi ambient. Com ho aconseguirem? Molts creuen que posant en marxa el tercer sector. Haurem d’establir iniciatives perquè aquells que encara tinguin feina, però que treballen en horari reduït, dediquin una part del seu temps lliure en activitats de voluntariat. Caldrà promoure la legislació convenient per proporcionar als aturats permanents una feina útil en els serveis comunitaris. El govern podrà deduir impostos als treballadors en actiu que facin feines comunitàries, amb la qual cosa obtindria menys ingressos fiscals directes, però reduiria la seva despesa en programes d’ajut. També hauria d’establir “salaris socials” com a alternativa als pagaments i beneficis de l’assistència pública, pels aturats permanents disposats a ser reeducats i empleats com a voluntaris. A més el govern hauria de concedir beneficis a les ONG per ajudar-les a reclutar i formar els pobres que treballin per a elles. L’anomenat “salari social” beneficiaria els sectors públic i privat amb el creixement del poder adquisitiu i dels ingressos subjectes a impostos, reduint alhora la tassa de criminalitat i el cost de manteniment de l’ordre social i legal. En el futur serà imprescindible crear un capital social en els barris i comunitats per ajudar al nombre creixent de pobres que es preveu que hi haurà al món. La carta més important en el joc de la nova política sembla ser el sector públic, que tindrà un paper menor en els afers comercials i més ampli en el tercer sector. Aquests dos sector junts podran exercir una considerable pressió política sobre les empreses per reconduir part dels beneficis del nou comerç fins a les comunitats. (de The End of Job, de Jeremy Rifkin)

Finances d'avui

A dia d’avui ningú dubta que les finances dominen l’economia, de manera que la Borsa s’ha convertit en l’eix del món i els bancs d’inversions en governants dels polítics. Suposant que la política volgués (pogués) posar fre a aquest desgavell, la seva lentitud en l’execució seria poc operativa sobre uns mercats que van a tota velocitat. Els especuladors actuals es dediquen a fer caure països, no empreses. I com s’ho maneguen? Segons el brocker i day-trader Josef Ajram a finals del 2008 se’ls va prohibir vendre accions que no tenien. Fins llavors havia estat una pràctica habitual, sempre i quan es tanquessin les operacions el mateix dia. És important explicar que la compra i venda necessita d’un intermediari financer que cobra comissions que ajuden a sostenir una agència de valors, entre altres. Arran d’aquesta prohibició es va popularitzar, entre molts altres, un producte financer (CDF) ja existent que permet comprar i vendre, vendre i comprar i sobre tot, mantenir les posicions venudes durant més de un dia. Aquesta possibilitat facilita que els manipuladors del mercat puguin guanyar quan baixa la Borsa, cosa que crea por, por de la qual ells s’aprofiten. O sigui que els especuladors creen por pujant els CDF i la por fa que la renda variable sigui inestable i baixi de forma que les seves posicions baixistes a l’actiu que sigui fan que ells guanyin molts diners. L’única sortida a aquest problema és política: prohibir vendre accions que no es tenen, sempre que aquesta posició venedora s’arrossegui més de un dia. Si es vol evitar un crac de la Borsa, des d’un punt de vista polític s’ha de prohibir vendre allò que no es posseeix. El sistema necessita liquidesa i necessita el trading (comprar i vendre diversos cops en un dia), però no s’ha d’aguantar una posició baixista més enllà d’unes hores. Qui podria oposar-s’hi? Els grans especuladors, molts dels quals voldrien que l’economia real anés molt malament per a treure’n molt profit gràcies a aquestes posicions baixistes. (tret de La solució. El mètode Ajram)