Deixa el teu correu i rebràs les novetats

29 de gener de 2014

Som massa gent

Es parla poc de demografia, tot i que serà un factor clau que marcarà l’economia i la societat futures. Al segle XX la població mundial era de 6 070 milions, i s’estima que l’any 2050 serà de 9 300 milions, el 77% dels quals viuran a Àsia i a l’Àfrica. A la UE ho farà només el 7%. Recordem que per estabilitzar la població cada dona europea hauria de tenir 2,1 fills i que avui en té 1,6. Nacions Unides preveu que l’augment de població mundial es moderi i s’estabilitzi a l’entorn dels dos fills per dona. I quina importància té? Doncs que una elevada natalitat no afavoreix gens la qualitat de la sanitat bàsica ni de l’educació primària i fa disminuir la renda per càpita. Per altra banda l’any 2050 els majors de 60 anys representaran el 22% del total d’habitants del món; als països avançats seran la tercera part del total. L’envelliment de la població tindrà moltes conseqüències. Hi haurà menys persones treballant per a finançar les pensions de la resta. Quedaran afectats el consum, l’estalvi, el mercat laboral, el sistema sanitari, la atenció a la gent gran, la família i les migracions. En el terreny polític una població envellida serà més conservadora. L’excés de població suposarà més pressió sobre l’agricultura, mentre l’aigua serà més escassa, igual que les energies fòssils, els recursos i també l’espai físic. Tot això implica més sobre explotació de la Terra i més contaminació. Ho direm d’una altra manera: si tots els habitants del món som iguals i tenim els mateixos drets, el planeta no podrà sustentar tanta gent en aquest nivell tan alt. (de “Un futur incert”, de Francesc Raventós)

22 de gener de 2014

Llibres que marquen

Tots els lectors podríem fer un llistat de llibres que, per diferents motius, conservem a la nostra memòria. Tots ells, per la història o pel protagonista, ens han ensenyat coses de la vida. Alguns ens han caigut a les mans recomanats i d’altres per casualitat o en moments crucials. Tots formen part de nosaltres. Els que voldria destacar, però, són els de la meva etapa d’adolescent. Dec a en Dumas moments inoblidables d’aventura amb Els tres mosqueters, mentre em deixava impressionar per la dolenta Milady i la seva flor de lis tatuada. El suspens d’aquells deu negritos que anaven desapareixent misteriosament en l’obra reina d’Agatha Christie em van produir algun que altre malson nocturn i un conjunt d’emocions desconegudes. Però l’obra que més em va impactar en aquella època va ser Allò que el vent s’endugué. Jo era llavors una nena retreta i insegura que admirava la voluntariosa Scarlett O’Hara i volia ser guapa com ella, decidida com ella i tenir un noviet clavat al Rett Butler. Més endavant van venir obres diferents. La duresa de Germinal d’el meu venerat Émile Zola em trencava el cor tant com La plaça del diamant. En l’adolescència tardana seguia la meva preferència pels homes que jo creia molt masculins perquè eren valents i orgullosos, i que Corneille va saber descriure tant bé a Le Cid, obra que llegíem al Lycée Français i de la que em sabia escenes senceres de memòria. Una amiga em va regalar en un moment crucial un Herman Hesse, Demian, llibre que encara obro en èpoques fosques i que sempre em reconforta. Recordo que als setanta José Luís de Vilallonga estava prohibit pel franquisme; anàvem a comprar els seus llibres a França i els passàvem d’amagat per la frontera. N’hi ha un que encara relleigeixo. Es diu L’homme de sang i narra la tornada a Espanya d’un exiliat andalús de la guerra civil, un personatge potent amb una història narrada de manera esplèndida. Podria citar encara alguns llibres com Gigi, de Colette, o 1984, d’Orwell. Però en vull destacar un, que segur que ningú no coneix: Escuela del amor y del matrimonio. El llegia d’amagat. I és que fa més de quaranta anys no es parlava obertament de sexe com ara, i si un volia informar-se, s’havia d’espavilar sol. Oh, llibres! Llibres per gaudir, llibres per aprendre..., però com va dir l’agent literari Carmen Balcells, està molt bé viure altres vides i conèixer altres móns a través dels llibres, però és encara millor viure les nostres pròpies experiències.

16 de gener de 2014

França subvenciona les llibreries

La ministra de cultura francesa es disposa a prendre “mesures serioses” per pal•liar la pèrdua de 10 000 llocs de treball i el 8% de caiguda de facturació del sector del llibre. A la ràdio va afegir: “Tothom està fart d’Amazon, que rebaixa el preu dels llibres, fix per llei, i a sobre no cobra per enviar-los”. Vet aquí la qüestió. Diuen les males llengües que les companyies com Amazon, Google o Apple evadeixen impostos, fet no demostrat que, de ser cert, té fàcil solució. Els polítics deixen anar frases com “Volem protegir la cultura” o “Tothom té dret a la cultura”. És realment el que pensen? Perquè portals com Amazon garanteixen un accés a la cultura a l’abast de tothom amb un catàleg molt extens en diferents idiomes; és una llibreria oberta 24 hores tot l’any a la qual no cal ni desplaçar-se. Què ofereixen, a canvi, les llibreries? Una exposició de llibres, molt agradable a la vista i al tacte, això sí, presentacions de novel•les i firmes ocasionals d’autors. I què més? Quan es parla de protegir les llibreries amb diner públic, és la cultura la que es protegeix o només els privilegis d’un sector antiquat? França no ha de subvencionar les llibreries. Els diners caiguts del cel amb regularitat no estimulen a tirar endavant noves idees o projectes, sinó que inciten a la immobilitat cerebral. En algun moment es van acabar les màquines d’escriure i la gent va comprar ordinadors. D’això se’n diu progrés. La característica més estable del món és que canvia constantment. No es pot amagar el cap sota l’ala i aferrar-se a un passat que va a contra corrent. La digitalització en tots els àmbits és el nostre present. No podem saber què ens depara el futur, però segur que estarà ple de coses noves a les que també ens haurem d’adaptar.

8 de gener de 2014

2014. Un any verd?

Al 2014 ens hauran d’arribar força canvis si volem mantenir l’actual benestar, tot i que no recuperarem el nivell de finals del segle passat. Un d’ells és sens dubte l’energètic. Descriuré en poques paraules la dramàtica situació actual: descontrol, processos d’extracció complexos, especulació important, preus disparats (creixen un 8% anual i van a l’alça), grans interessos econòmics dels oligopolis sobre els recursos fòssils, empobriment d’àmplies zones del planeta i abisme creixent entre rics i pobres. Hi ha, a més, uns conceptes que els governs i nosaltres hauríem de tenir molt clars: el 2060 estaran exhaurits el petroli, el gas natural, el carbó i l’urani; la generació d’electricitat té avui una eficiència de només el 33%; l’energia atòmica és caríssima de produir (s’aprofita menys d’una quarta part, el preu de la seguretat de les centrals està pels núvols i costen de gestionar uns residus que no s’eliminaran fins passats 100 000 anys). Què fer? Renovables és la resposta. En Ramon Sans Rovira ens ho explica en el seu llibre "El col•lapse és evitable. La transició energètica del segle XXI"
(TE21), Octaedro, desembre 2013, que ha copublicat amb l’Elisa Pulla. Eòliques, hidràuliques i fotovoltaiques generen electricitat directament, són netes i rendibles. Aquest enginyer industrial enamorat de la natura ha calculat les necessitats d’Europa fent un estudi comparatiu de les potències necessàries i combinant a cada zona les renovables imprescindibles per facilitar una vida còmoda. Ha tingut en compte la variabilitat d’aquestes energies, la superfície a ocupar, la forma d’emmagatzemar-les per a un ús posterior a curt i a llarg termini, el cost i la rendibilitat. Tot això i molt més en la TE21, un projecte energètic sòlid a aplicar entre el 2015 i el 2050. Comencem el 2014 pensant en verd!