Deixa el teu correu i rebràs les novetats

23 d’octubre de 2013

L’esclavatge, avui

No es pot dir res de bo de l’esclavitud d’un mateix, per exemple l’addicció als tòxics, però com a mínim comporta quasi sempre una tria personal. En canvi la que es deu a tercers és indigna i degradant. Les organitzacions dels drets humans han comptabilitzat a dia d’avui 29,8 milions d’esclaus al món. Un total de 162 països són els culpables d’aquestes xifres. L’Índia, Xina, Pakistan, Nigèria, Etiòpia, Rússia, Tailàndia, la República Democràtica del Congo, Myanmar i Bangla Desh junts conformen el 76% d’aquest total. L’Índia té en números absoluts la quantitat més nombrosa d’esclaus moderns: 14 milions; les causes en són la pobresa, la dificultat en canviar els costums socials (castes) i la no aplicació de les lleis en contra. Mauritània és la reina en quant a percentatge: 150 000 d’una població de 3,8 milions. Un dels motius més abundant de l’esclavatge és el pagament de deutes mitjançant treball, principalment a l’Índia on una llei de 1976 ja abolia aquest sistema. No oblidem que els països desenvolupats mantenen als que ho estan poc sota un règim d’explotació ni que persisteix la venda i el tràfic il•legal de persones, les víctimes dels quals són sobre tot els nens, els pobres, les dones, els immigrants i les minories ètniques i racials. Els motius per a esclavitzar són diversos. Vietnam obliga els ciutadans a fer treballs públics en pro del desenvolupament econòmic. La República Centreafricana, Sierra Leone i Tanzània, per citar-ne uns pocs, recluten nens pels conflictes armats. Els EUA permeten que organitzacions privades contractin presoners i a la Xina, els treballs forçats formen part de les penes. Noies menors d’edat són captades amb promeses de feina i obligades a prostituir-se per pagar el deute derivat del transport. Al Perú, Bolívia, Guatemala, Congo... els nens van a les mines als 7 anys. Els immigrants del sud d’Àsia alimenten el motor de l’economia del Golf Pèrsic, abusats, discriminats i sense protecció governamental. Els nens romanesos són explotats pels seus propis pares, que els obliguen a robar, donada la seva immunitat davant la llei per ser menors. Què es pot fer? Promoure els controls a nivell local, nacional i internacional, fomentar una bona educació, interessar-se per l’individu i la societat, dictar lleis i aplicar-les, informar i denunciar, no discriminar per motius racials o de gènere. És evident que la reducció (millor l’abolició) de l’esclavitud del segle XXI demana una implicació activa no només dels governs sinó de tota la societat. (Dades de Unicef, BBC World, Walk Free Foundation)

16 d’octubre de 2013

El misteri de la creació artística

Un amic escriptor em va regalar una petita joia:“El misteri de la creació artística”, un text de trenta línies on Stephen Zweig es pregunta com és possible que un simple mortal, un home semblant a d’altres en molts aspectes, sigui capaç de vegades de donar vida a una obra immoral. No és fàcil descobrir què li passa a l’artista abans i durant el procés creatiu, sobre tot perquè es tracta d’un secret que no sol revelar-se. Són conscients els poetes, pintors o músics del que els passa mentre escriuen, pinten o componen? Es tracta d’una cosa extraterrenal? Té a veure amb el sobrenatural o diví? Zweig opina que l’artista no té temps ni ganes d’observar-se a sí mateix, per la qual cosa sol ser incapaç de descriure el procés; no disposa dels seus propis sentits ni és amo de la seva raó. Tota creació vertadera, la que perdura en el temps, només succeeix mentre l’artista es troba fins a cert punt fora de sí, oblidat de sí, en una situació d’èxtasi. Val, però a quin lloc es troba? Està immers en la seva obra, naturalment. Arribada a aquest punt i sense haver creat encara cap obra immortal, em reconec en aquesta observació. Escriure és per a mi viure altres situacions, vagar per altres móns i oblidar-me del meu, del real, del que fa mal. Em ve ara al cap el tip de plorar que em vaig fer quan vaig haver de matar un personatge estimat i admirat a qui havia donat vida i amb qui compartia aventures. Segons Zweig la creació adopta diferents formes de fer. Un pot ser com Mozart, geni de naixement, naturalment sublim, o com Beethoven, treballador incansable, sempre retocant i arranjant composicions. També es dóna el cas del geni per casualitat, de l’home mediocre que un dia crea una obra meravellosa. Podem concloure que les obres immortals neixen quasi soles o es fan amb molt esforç o passen per pura casualitat, tot i que el que és habitual és que els tres supòsits es barregin en el mateix artista.

9 d’octubre de 2013

L’etern masculí... i femení.

La revista Time publica un article sobre una enquesta feta per científics de la Universitat de Pennsilvània anomenada “L’efecte Facebook”. S’han buscat patrons de comportament en aquesta xarxa social i s’ha estudiat si analitzant el llenguatge es pot saber l’edat, el sexe o la personalitat. Una de les conclusions ha estat l’abundància d’estereotips que fa que en un 92% dels casos sigui fàcil descobrir si parla un home o una dona. Elles parlen més de compres i pengen més fotos on surten afavorides. Ells s’interessen més per l’esport. Un altre punt interessant és que s’aprèn menys sobre qui són les persones que sobre com voldrien ser considerades (atractives, felices i triomfadores). Tornant als estereotips, ens els traurem algun dia de sobre? Deixem a banda els homes, ben considerats a tot arreu i centrem-nos en les dones que, des que el món és món hem patit de manera crònica el menyspreu, la manca de llibertat i l’aïllament intel•lectual. Sóc d’una generació que va lluitar pels drets de totes, que va disposar dels primers anticonceptius, del fàcil accés a feines remunerades, dels avortaments possibles a Londres i, sobre tot, d’un tracte igualitari guanyat a pols. Si ens fixem en la societat actual podem afirmar que a Occident, 40 o 50 anys després de l’alliberament femení, hem fet marxa enrere. És tan evident en tots els àmbits que fa mal d’ulls. Moltes, com jo, ja no retrocedirem mai, però les noves generacions s’han quedat en el camí. Què hem fet malament? És culpa dels polítics, que no apliquen correctament les lleis i sovint les fan retrocedir (avortament)? És culpa de l’abundància de nouvinguts de cultura masclista? És culpa de l’educació deficient que es dóna a les escoles i a casa? Suposo que d’una barreja de tot plegat, però principalment de les mateixes dones. Les dones hem nascut en inferioritat de condicions; llegiu la Bíblia o Aristòtil per posar només dos exemples dels milers que existeixen. Quan un ja neix per sota de la mitja ha de lluitar més que ningú per fer-se valer i posar-se al nivell dels altres. I una gran majoria de dones s’ha adormit. De vegades em pregunto perquè les nascudes als anys 50 varem lluitar tant...