Deixa el teu correu i rebràs les novetats

23 de setembre de 2013

Vetar (o no) Catalunya dins la UE/euro


La possibilitat que Catalunya segueixi dins la UE i/o l’euro té molts detractors. He fet un resum en positiu de diferents analistes. (Miquel Puig, ara.cat/ Avery, G/ Eugeni Casanova, Vilaweb 23-9-13). Catalunya té una indústria formada en gran part per empreses multinacionals de països membres de la UE, una forta presència de bancs sistèmics (La Caixa, Sabadell) i una relació entre deute públic i PIB una mica superior al d’Espanya. Això faria que les institucions comunitàries tutelessin el procés secessionista de manera decisiva. Per tant un tema preocupant com que Espanya posaria el veto al procés no és tant evident. La independència exigiria un acord ampli entre les dues parts, imposat pels tutelants de la UE, que podria exigir unes compensacions mútues com la desaparició del veto espanyol. Els catalans portarien prop de 30 anys sent ciutadans de la UE i aplicant la legislació comunitària, que és la principal dificultat en els processos d’adhesió, per tant és fals que Catalunya trigaria dècades per adherir-se. Pel que fa a l’euro (la UE exigeix als nous membres que s’hi adhereixin) i sense membres en contra, Catalunya seria membre de la UE i de l’Eurozona des del primer moment. Espanya pot exercir el dret a veto segons l’article 49 del TUE. Segurament ho faria i l’adhesió de Catalunya a la UE es demoraria sine die. Però les institucions tutelants imposarien una solució que garantís els seus objectius prioritaris com la lliure circulació de mercaderies, capitals i persones per salvaguardar les multinacionals (les industrials i la gran banca) i la unió monetària entre Catalunya i la UE. Per diferents motius Catalunya podria comptar amb el suport de diferents països de la UE i del món. Manté una relació estreta amb Israel, poderós lobby als EUA. L’ambaixador dels EUA a Londres ha admès la possibilitat de secessió. Al Regne Unit hi ha hagut moltes opinions favorables (Gibraltar hi ajuda). Els països bàltics ens fan costat. La majoria dels qui han sorgit d’un procés constituent al segle passat comprenen Catalunya. Jordi Pujol va tenir un paper decisiu en la independència d’Eslovènia. Polònia escalarà posicions dins la UE si Espanya perd població. Flandes té una bona relació amb nosaltres. L’opinió pública portuguesa es decanta per Catalunya. Hi ha estats com els escandinaus o els Països Baixos que valoren per sobre de tot la democràcia (el dret a decidir dels pobles). L’Argentina, Veneçuela, Cuba (ajuda catalana al 1898), Bolívia, Equador, etc, s’han separat molt de la “madre patria”. La llibertat de Timor Oriental (és un vot a l’assemblea de les Nacions Unides) és deguda molt directament a Francesc Vendrell. Ban Ki-Moon opina que cal acceptar les aspiracions genuïnes dels pobles (dit a Andorra, oficialment). Martin Schulz, president del parlament europeu va lamentar no haver aconseguit el reconeixement del català a la cambra (culpables: Alejo Vidal-Quadras, PP, i Miguel Ángel Martínez, PSOE). A més ni un sol estat ha respost a García Margallo en la seva croada contra Catalunya.

8 de setembre de 2013

Islam per a tontos

Algú em pregunta: “El Déu dels musulmans és Alà o Mahoma?”, i a mi se m’acumulen els pensaments: el famós llibre-ajuda “Windows per tontos”, els 1200 milions d’afiliats en què compta el món musulmà i el creixement sostingut d’aquesta xifra esgarrifosa. S’imposa un repàs urgent. En el segle VII després de Crist (després del cristianisme i del judaisme), Alà va revelar l’Alcorà en àrab a Mahoma (Muhammad). Paraula a paraula, durant 23 anys i usant d’intermediari l’Arcàngel Gabriel. El profeta Mahoma era illetrat i va fer un esforç de memòria per recordar les 600 pàgines (6236 versicles) del llibre sagrat. A una tasca tan feixuga el van ajudar els seus seguidors. Dos anys després de la seva mort l’Alcorà va ser escrit i distribuït arreu en V.O àrab. Els musulmans creuen en un sol Déu: Alà. Creuen que Alà va fabricar els àngels, criatures asexuades i lliures de pecat. Creuen que profetes com Adam, Ismael, Moisès, David, Jesús... van ser éssers humans perfectes. L’Islam se sosté sobre cinc pilars: 1-Només hi ha el Déu Alà, i Mahoma és el seu missatger. 2-Cal pregar 5 cops al dia, millor aplegats a la mesquita (s’entén que a les seves ciutats hi hagi una mesquita a cada cantonada). 3-Durant un mes un s’ha d’abstenir de menjar, beure i practicar el sexe marital (els altres tipus de còpula ni es contemplen) des que surt el sol fins que es pon. Després hi ha barra lliure de tot (això no està especificat per obvi). 4-Cal donar una part d’estalvis i bens (el 2,5% mínim) als pobres. 5-Si un té salut i medis ha de peregrinar a La Meca un cop a la vida. De tot plegat, sembla útil i positiu donar diners als pobres i solidaritzar-se amb ells en el dejú durant el Ramadan perquè els rics entenguin millor l’angúnia de la gana. La resta, és a dir la religió més la sunna (forma de vida, de govern, etc) més la sharia (codi de conducta, llei islàmica) fan que sigui impossible oblidar en cap moment que un és musulmà. Es viu totalment sotmès a Alà i a les seves regles. Com que l’Alcorà i la resta no s’han revisat per a modernitzar-se, es viu en el segle XXI igual que en el VII (amb un mòbil a la butxaca i ordinador a casa qui pot). En el món global d’avui cadascú pot triar la forma en què vol practicar la religió. Fins i tot és lliure de seguir la doctrina que més li agradi o de ser ateu. Però si un està envoltat de musulmans pels quatre costats, aquesta llibertat sembla bastant més difícil. I ens estem movent precisament en aquesta direcció.