Deixa el teu correu i rebràs les novetats

28 d’agost de 2013

Nova dieta per a la"rentrée"

Hiromi Shinya s’ha passat la vida estudiant el tub digestiu d’inici a fi. Ens proposa uns hàbits alimentaris que faran que el nostre estómac i budells agafin el bonic to rosat dels òrgans sans. La seva experiència és empírica i es basa en els milers de pacients que ha tractat com a cirurgià digestiu. La seva teoria és que naixem amb un enzim mare que produeix enzims fills portadors de salut, sempre i quan no els malmetem i n’estimulem la fabricació. I això, com es fa? Molt fàcil: Consumint un 85% de productes vegetals y un 15% d’animals. Els vegetals, dividits en 60% de grans integrals i lleguminoses, 30% de verdures verdes i grogues, tubèrculs i vegetals marins, 10% de fruites, llavors i fruits secs. Les proteïnes animals (recordin: 15% del total) vindran de peixos blaus, aus, ous i llet. El bou, el xai, la vedella i el porc hauran d’evitar-se. A recordar la importància de limitar els productes làctics, tots els tes, fins i tot el verd, el cafè, els dolços, la nicotina, l’alcohol, la xocolata, els greixos i la sal. Hi ha, a més, unes recomanacions bàsiques per la correcta activació dels enzims: emprar grans i cereals integrals sense refinar, menjar la fruita de 30 a 60 minuts abans dels àpats i no picar entre hores, beure 2 gots d’aigua 1 hora abans dels menjars, acabar de sopar (menjar i beure) de 4 a 5 hores abans de dormir, menjar els aliments poc cuits, no prendre fruita oxidada (marró amb l’aire), ser disciplinat: “som el que mengem”. És importantíssim mastegar cada bocí de 30 a 50 vegades. No sé si vostès s’imaginen el que representen aquestes normes per a nosaltres: prou aperitius, prou pernil de Jabugo ni ensaïmada de Mallorca, prou sopars a última hora… Així i tot el més trist és haver de mastegar tant. Ja que és de mala educació parlar amb la boca plena, ¿com ens relacionarem, com farem safareig? Crec que s’imposa la mesura: agafar-se a allò que es pot fer de manera natural i oblidar la resta. Recordin que el Dr. Shinya es japonès, amb tot el que aquest origen comporta. Pels qui vulguin saber-ne més: "La enzima prodigiosa"
. Excel•lent lectura per a la rentrée.

21 d’agost de 2013

Què passa amb Egipte?

Dos anys enrere ens va sorprendre la “primavera àrab”, un moviment civil que havia d’impulsar una necessària evolució econòmica i social. Però els desitjos de molts ciutadans no eren universals i es van enfrontar els que apostaven pel canvi i els que recolzaven la rigidesa religiosa dels Germans Musulmans (GM). Amb els anys aquesta confraria, fundada el 1928 i prohibida regularment (per Nasser i d’altres), ha anat escalant posicions fins a col•locar els seus homes al front de països com Turquia, Llívia, Tunísia o Egipte. De vegades no ha tingut més remei que aliar-se amb els laics i simular moderació, tot i que se la conegui com el braç polític del salafisme i el wahhabisme, dues tendències sunnites islamistes radicals. Els GM són populars perquè ajuden el poble facilitant-li els serveis socials que no rep del govern. A canvi volen implantar un estat islàmic, apartar les dones i els no musulmans de la vida pública i rebutjar qualsevol aportació occidental. En els països del Nord d’Àfrica i l’Orient Proper l’intolerància religiosa empitjora l’actual panorama. La majoria sunnita detesta les sectes xiïtes d’Iran, Iraq, Síria, Bahrein o el sud del Líban. A Síria el 15% alauita té un govern del mateix color, però a Egipte els coptes, seguidors de Teodor II són brutalment perseguits després que aquest papa aprovés el cop militar (vuit milions de coptes en vies d’extinció). Cal preguntar-se com aconseguiran aquests països una transició cap a la democràcia, un pas que històricament ha estat lent i dolorós i que ha de néixer d’una societat creadora d’institucions basades en una ment oberta i lliure. Això li queda molt lluny, de moment, a tan fanàtic analfabet que es regeix per lleis arcaiques, que no és capaç de respectar opinions diferents de les seves ni de discutir per a arribar al consens. En el cas d’Egipte el camí adient no passa per la dictadura militar ni per la teocràcia. L’exèrcit és, per tradició, antidemocràtic i pro-EUA i, en aquest país, controla el 40% de l’economia. Els GM, que resistiran encara que se’ls escapci, van fundar Al Qaeda i se’ls acusa de promoure el terrorisme. A dia d’avui Occident sembla impotent i els EUA s’estan rumiant l’ajut dels 1500 milions de dòlars. Potser es qüestionen l’importància d’Egipte a la zona. Els anys 60 i 70 El Caire era el referent cultural i intel•lectual dels pobles àrabs i, militarment, representava una amenaça per a Israel. Després de dècades de desmantellament del país per part de generals corruptes i buròcrates, no li queda res per aportar al món ni tampoc res per a comprar-li. A més, el poder militar egipci fa riure comparat amb el d’Israel. A la zona han sorgit altres actors molt més interessants: Aràbia Saudita, Qatar, els Emirats o Turquia. Potser els EUA prefereixin invertir els seus diners en llocs més útils i en governs més sòlids. Europa ja ho està fent, tot i que molts, com jo, som del parer que l’apropament interessat a països on domina la sharia
és un terrible error del qual ens penedirem.