« 14 juillet », la Festa Nacional Francesa

Aquest matí he anat al gimnàs amb la idea de fer exercici connectada a France 24 TV i a l’espectacle del “Défilé du 14 juillet” que commemora el fi de la monarquia i dels privilegis d’una part de la societat del 1789. Sota l’obelisc de La Concorde, de cara a l’avinguda dels Champs Élysées, s’està el govern i els convidats, disposats a gaudir de la coreografia impecable de totes les formacions, fruit de moltes hores d’assaig. Aquest any Mali és el convidat d’honor, però no l’únic dels “aliats” africans, 13 en total. També hi té representació Croàcia, recentment incorporada a la UE i Alemanya, amb un exèrcit que encara deu portar malsons a no pocs dels presents. Desfilen els regiments de terra, mar i aire, els gendarmes, els bombers, la policia (sobre motos amb air bag) i els estudiants de la prestigiosa escola militar de Saint Cyr, que ha donat alumnes tan il•lustres com el General Charles de Gaulle. Al cap dels esquadrons aeris, la novetat de l’avió de transport fabricat a Sevilla i la broma del nom del Comandant: Fligth, es diu. Sis paracaigudistes aterren en el lloc exacte malgrat els temuts corrents d’aire de la plaça i a la tribuna, un François Hollande vestit de gris mostra un posat molt seriós i una mirada trista. És possible que pensi que ja no es compleixen les tres paraules màgiques de “Liberté, Égalité, Fraternité”? Llibertat? Van ser molts els disturbis abans de la publicació de la llei que permetia el matrimoni homosexual. Igualtat? Podríem preguntar-ho als qui viuen en ghettos o “bidonville” i a tots els nous pobres. Fraternitat? Respecte a Mali i altres països africans, França els “protegeix” o és que vol perpetrar les colònies que va perdre fa més de 60 anys? En finalitzar l’acte el President de la República baixa a la plaça a saludar un per un els integrants d’una llarga filera. Llavors jo em recordo del personatge de Forsyth, el Chacal, que no va poder assassinar De Gaulle per culpa del costum francès de fer petons. No és aquest el cas avui: Hollande estreny mans i prou. I jo estic contenta: la desfilada m’ha ocupat més de dues hores amb exercicis cardiovasculars i al so de moltes marxes militars que m’han ajudat a cremar una pila de calories. Vive la République!