Deixa el teu correu i rebràs les novetats

14 de juliol de 2013

« 14 juillet », la Festa Nacional Francesa

Aquest matí he anat al gimnàs amb la idea de fer exercici connectada a France 24 TV i a l’espectacle del “Défilé du 14 juillet” que commemora el fi de la monarquia i dels privilegis d’una part de la societat del 1789. Sota l’obelisc de La Concorde, de cara a l’avinguda dels Champs Élysées, s’està el govern i els convidats, disposats a gaudir de la coreografia impecable de totes les formacions, fruit de moltes hores d’assaig. Aquest any Mali és el convidat d’honor, però no l’únic dels “aliats” africans, 13 en total. També hi té representació Croàcia, recentment incorporada a la UE i Alemanya, amb un exèrcit que encara deu portar malsons a no pocs dels presents. Desfilen els regiments de terra, mar i aire, els gendarmes, els bombers, la policia (sobre motos amb air bag) i els estudiants de la prestigiosa escola militar de Saint Cyr, que ha donat alumnes tan il•lustres com el General Charles de Gaulle. Al cap dels esquadrons aeris, la novetat de l’avió de transport fabricat a Sevilla i la broma del nom del Comandant: Fligth, es diu. Sis paracaigudistes aterren en el lloc exacte malgrat els temuts corrents d’aire de la plaça i a la tribuna, un François Hollande vestit de gris mostra un posat molt seriós i una mirada trista. És possible que pensi que ja no es compleixen les tres paraules màgiques de “Liberté, Égalité, Fraternité”? Llibertat? Van ser molts els disturbis abans de la publicació de la llei que permetia el matrimoni homosexual. Igualtat? Podríem preguntar-ho als qui viuen en ghettos o “bidonville” i a tots els nous pobres. Fraternitat? Respecte a Mali i altres països africans, França els “protegeix” o és que vol perpetrar les colònies que va perdre fa més de 60 anys? En finalitzar l’acte el President de la República baixa a la plaça a saludar un per un els integrants d’una llarga filera. Llavors jo em recordo del personatge de Forsyth, el Chacal, que no va poder assassinar De Gaulle per culpa del costum francès de fer petons. No és aquest el cas avui: Hollande estreny mans i prou. I jo estic contenta: la desfilada m’ha ocupat més de dues hores amb exercicis cardiovasculars i al so de moltes marxes militars que m’han ajudat a cremar una pila de calories. Vive la République!

10 de juliol de 2013

Què ens hi apostem? Pronòstics per a la Xina

D. Acemoglu i J.A. Robinson aporten aquesta teoria sobre el futur de la Xina: “Com que està creixent sota institucions polítiques extractives, el seu creixement no podrà ser sostingut, tot i que les seves institucions econòmiques són ara molt més inclusives”. -Política i economia extractives: només una elit s’aprofita del poder i els recursos. -Política i economia inclusives: el poder i els recursos estan repartits. Avui dia les empreses xineses recolzades pel Partit Comunista reben un tracte de favor i tenen carta blanca per acomiadar personal, expropiar terres i violar la llei. El control del Partit també redueix molt el necessari procés de destrucció creativa. Com és que funciona? Perquè hi ha encara molta feina a fer (la renta per càpita és una fracció de la del EUA) i perquè una part de la població ha millorat el seu nivell de vida. Però el poble xinès té molt poca llibertat i participa poc del procés polític. No s’està veient més democràcia ni més pluralisme. Fins i tot el control sobre el mitjans de comunicació i Internet és absolut. En el cas de la Xina el procés de creixement basat en l’actualització i importació de tecnologia estrangera i l’exportació de productes de baixa gama encara pot durar un temps, però pot acabar-se quan Xina arribi al nivell de vida d’un país de renda mitjana sense que el Partit Comunista i l’elit econòmica cedeixin poder. Com es podria evitar? Amb una transició a institucions polítiques inclusives abans que el seu creixement amb institucions extractives hagi tocat sostre. La Xina ha aconseguit un bon creixement econòmic no gràcies a les seves institucions polítiques extractives, sinó malgrat elles. L’èxit del seu creixement es deu a passar d’institucions econòmiques extractives a unes altres molt més inclusives, cosa que va ser més difícil, i no més fàcil, per culpa d’unes institucions polítiques extractives altament autoritàries. I vostè què n’opina? Aposta que la Xina és imparable? O que no? Per cert, ahir en el diari Le Monde el representant xinès Zheng Yuesheng deia que les exportacions havien baixat significativament degut a la caiguda de la demanda exterior.

3 de juliol de 2013

Ser aborigen a Austràlia

Recent arribada a Darwin (nord) em vaig fixar en la població aborigen del continent, que bevia cervesa en un parc sota els rètols de “Prohibit l’alcohol”. Em van seguir cridant l’atenció en el meu camí cap al sud: negres, bruts, descalços i sempre desocupats; com en el film Los lunes al sol. Vaig preguntar entre els companys de viatge locals: “No tenen remei, són com són”, van respondre aixecant les espatlles”. Així i tot, arreu del país s’elogia l’art rupestre dels nadius (rock art), les seves pintures i instruments musicals i, amb una mirada per sobre, sembla que siguin l’orgull nacional. Arribada a l’Austràlia profunda, la del centre, vaig visitar el parc nacional Uluru. El guia aborigen Vincent (a la foto), descendent dels Mala, ens va explicar la seva cultura en aquell lloc sagrat on els esperits de les pedres guarden històries ancestrals. En acabar, en Vincent ens mirà de fit a fit: “El nostre poble està acabat. Els nostres fills no poden anar a escola a aprendre la seva llengua. Ens està vetat treballar en un Mc Donalds i a qualsevol lloc de blancs. Se’ns tracta com a escòria. Ens deixen votar, sí, però no tenim representació parlamentària i, com que som pocs... Rebem una subsidi mensual per callar. Dieu això als vostres països, que se sàpiga”. Em vaig recordar dels maoris. A Nova Zelanda els aborígens no són indigents. Tenen feina i són més respectats. Austràlia, amb un PIB molt alt i considerada un país capdavanter, s’ha apropiat de la història i la cultura aborígens a canvi d’uns diners que fan que se senti menys culpable, tot i fomentar la ganduleria i el vici dels qui cobren un sou caigut del cel. Sempre al llarg de la història els colonitzats han estat sotmesos, massacrats i aniquilats pels colonitzadors, abans o després. No s’ha valorat els coneixements que puguin aportar les minories, considerades gent de segona. Això sí, els colonitzadors n’han tret tot el suc possible. Faltaria més!