Deixa el teu correu i rebràs les novetats

12 de juny de 2013

L'importància de la corona en la davallada econòmica

Durant el segle XVII l’absolutisme es va reforçar a Espanya. Havia començat al 1492 amb l’unió de Castella i Aragó, la caiguda del regne de Granada i el descobriment d’Amèrica. Va seguir amb el matrimoni de Joana la Boja amb Felip d’Habsburg, culminant en el seu fill Carles I, hereu d’un imperi. El Nou Món va aportar a la monarquia una gran riquesa Tot i així quan Felip II va arribar al poder la davallada econòmica era manifesta. Des d‘el principi hi va haver errors: no es va permetre el comerç lliure amb cap colònia, les institucions eren extractives (afavorien només la monarquia i un reduït elit) i la reialesa, borratxa d’or, es va embarcar en moltes guerres. Així la prosperitat econòmica de l’imperi espanyol va anar minvant. Carles I i, sobre tot, Felip II van ser grans deutors capaços d’enfonsar famílies senceres de banquers a còpia d’impagaments. “Las Cortes” no eren representatives de la majoria i eren incapaces d’imposar límits a l’absolutisme, que cada dia necessitava més i exigia més impostos. Hi va haver tensions fins que “Las Cortes” es van desfer el 1664. Anglaterra, mentrestant, es preparava per la Revolució Industrial. L’absolutisme va caure el 1688. Es van crear institucions polítiques pluralistes i econòmiques relativament inclusives, un Estat centralitzat més eficaç i una burocràcia impositiva moderna. A Espanya la monarquia monopolitzava el comerç, no assegurava els drets de propietat als emprenedors, venia càrrecs o els feia hereditaris, cobrava impostos agrícoles i venia immunitat en front de la justícia. Conseqüències? Anglaterra va créixer i es va industrialitzar. Espanya va caure en picat i mai més no es va recuperar. Així ens va a dia d’avui. Si algú ni ho entén, que aprengui història. Els patrons canvien molt a poc a poc.

9 de juny de 2013

"L'estat ecològic", nou assaig de Santiago Vilanova

Proposta del periodista-escriptor per una economia lligada a l'ecologia en una
futura Catalunya independent. Les dues disciplines es refereixen al oikos, la
casa. Com volem que sigui la nostra casa? L'independència s'ha de formular amb la voluntat de no repetir els errors del passat.


     La manca de respecte per l’entorn ve de lluny i els reiterats avisos dels ecologistes per tal de canviar de model, també. En els últims quaranta anys els lobbys energètics (Iberdrola, Endesa, Gas Natural Fenosa) s’han repartit el pastís de les nuclears amb un total menyspreu per la població que, val a dir-ho, s’ha manifestat poc en contra. En Franco va voler fabricar plutoni a Vandellós I per temes militars. L’ingrés d’Espanya a l’OTAN ha tingut greus conseqüències per la dependència energètica i per la butxaca dels catalans.

     Ara ens trobem a casa amb tres centrals nuclears que cal tancar urgentment. El model alternatiu de les renovables és un fet, existeix, i crearia molts llocs de treball. No hem de permetre que els governs ens imposin una o altra energia; les hem de triar nosaltres, de manera democràtica.

     Amb mà ferma i pensament crític i lliure, Santiago Vilanova ens ofereix una retrospectiva ecològica desoladora i ens proposa un nou estat català diferent: respectuós amb la Terra, desmilitaritzat, desnuclearitzat i basat en l’economia verda.


5 de juny de 2013

El procés de destrucció creativa

DESTRUCCIÓ CREATIVA: D’ON SURT?  
“El capitalisme funciona per un procés de creació-destrucció”. És una frase de l’economista Joseph Schumpeter.
      L’any 1589 en William Lee, un sacerdot anglès, va inventar la primera màquina tèxtil amb l’idea solidària d’estalviar temps als treballadors manuals. Va fracassar en aconseguir una patent a causa de les contundents opinions en contra de l’invent: privaria la gent de feina, crearia atur i pobresa, desestabilitzaria el govern i amenaçaria el poder reial. Hi hauria augment de la productivitat, sí, però també destrucció creativa.
      L’innovació tecnològica fa que les societats humanes siguin pròsperes, però suposa la destrucció del vell pel nou i el final dels privilegis econòmics i polítics de certes persones. Per tenir un creixement econòmic sostingut necessitem noves tecnologies i noves formes de fer les coses que, i aquest és el “perill”, poden canviar el poder polític.

      Segons els autors de Per què fracassen els països, aquesta anècdota de la primera màquina tèxtil il·lustra el fet que el nivell de vida de les persones no va canviar entre la revolució neolítica i la revolució industrial del segle XVIII. Va ser per culpa de la no acceptació de la destrucció creativa.

2 de juny de 2013

Teatro: "Good People", de David Lindsay-Abaire.

“BONA GENT”. 
Què vol dir ser bona gent? A qualsevol escala social se’n pot trobar, de bones persones, igual que de dolentes. I uns i altres, dins o fora d’un mateix grup, es poden enfrontar entre sí.
      És el que passa entre la Margaret i el Mike, nascuts en el mateix barri pobre, un forat pudent estigmatitzat per drogues i violència. Ell n’escapa i ella es queda. El que l’autor de l’obra planteja és si l’opció de fer una cosa o l’altre depèn de la sort, de la voluntat, de no equivocar-se en algun punt o de tot plegat.
      Un tema interessant: gent comuna que busca oportunitats, gent que intenta subsistir. Tot i així el desenvolupament i la conclusió es queden una mica curts.  Millor resolució té, al meu parer, la sensacional Historia de una escalera, que Buero Vallejo va escriure al 1949 i que tracta de l’impotència d’uns veïns de la classe treballadora de la post guerra, que no aconsegueix tirar endavant, en front d’una família que representa la minoria que pot progressar.