Deixa el teu correu i rebràs les novetats

14 de novembre de 2016

Les 10 claus del bon dormir

De vegades dorms com un soc i d’altres romans despert durant hores. De vegades el motiu salta a la vista, però d’altres no has pogut esbrinar-lo. Ja va essent hora de dormir com els àngels dia sí i dia també. Et proposo posar en pràctica aquests 10 consells. Potser trobes que són molts. Ningú no ha dit que fos d’allò més fàcil! Però si els segueixes tots, absolutament tots, el son està garantit.
Quan et fiques al llit:
1-La habitació està endreçada, ventilada, sense llum, en silenci i a una temperatura ni freda ni calenta. No hi tens cap estri electrònic que emeti ones pertorbadores de la son.
2-El sopar (lleuger) ja s’haurà digerit i l’alcohol, metabolitzat; no hauràs pres cafeïna ni teïna durant la tarda; no tens gana ni tampoc has begut massa líquid en les últimes hores.
3-Has fet exercici durant el dia (però cap de vigorós al vespre).
4-No has fet cap migdiada
5-L’hora d’abans t’has preparat: el teu mòbil té programat el Night Shift (pantalla amb llum càlida) i t’has posat les ulleres grogues per veure la televisió i reduir-ne la lluentor; no contestes trucades que saps que et posaran nerviós; no veus cap pel·lícula violenta, angoixant ni de por.
6-Només fas servir el llit pel sexe i per dormir.
7-Cada deu anys canvies el matalàs i mires que s’adapti al teu cos (segons pes i alçada).
8-No portes cap mena de roba tibant o que et molesti perquè dorms despullat. Excepcionalment, quan fa fred, et poses alguna cosa ample de cotó. I si cal fas servir taps per les orelles.
9-Vas a dormir i et lleves cada dia a la mateixa hora. Els caps de setmana fas un extra, però mai més de dues hores amunt o avall.
10-Procures oblidar-te dels problemes del dia i els deixes per l’endemà, per quan estiguis fresc i els puguis afrontar millor.
Et puc garantir que, si et prens aquestes recomanacions seriosament, tens el son garantit. Ànims, que no és tan difícil com sembla!

(foto lliure de www.foter.com)

17 d’octubre de 2016

Millor matinar? Millor vetllar?

Ser un “early bird” està més ben valorat que tenir els hàbits nocturns d’un mussol. És un d’aquells temes repetidament estudiats en diferents àmbits que conclouen que ser matiner té més beneficis: a primera hora es fan millor les tasques de valor afegit, augmenten l’optimisme i la productivitat, la concentració és més bona, millora la memòria i fins i tot s’afavoreix la salut (entre altres perquè es pren menys cafè, menys alcohol i es fuma menys que a la nit).
   Convertir-se en una alosa és tot un repte en una societat per qui l’oferta de lleure s’inicia després de la posta del sol. Tot i que s’han fet intents per a avançar horaris, aquest hàbit no està gravat en els nostres costums. Per llevar-se d’hora cal anar a dormir aviat, i aquest n’és l’obstacle principal donat que la majoria necessitem unes set hores de son. Fem números!
   S’ha descrit un munt de tècniques per ajudar les persones a sortir del llit: buscar-se la motivació necessària, entrenar la força de voluntat, començar fent exercici físic o relaxar-se abans de dormir fent servir una rutina per augmentar la secreció de melatonina, la hormona de la son. Poden ajudar-hi alguns estris com ara el despertador solar. Trencar els patrons adquirits no és gens fàcil, donat que es requereix un canvi important en les vies neurològiques de l’organisme.
   De tant en tant, però, veuen la llum estudis detractors de la teoria dels beneficis de matinar, al·legant per exemple que augmenta el nivell d’estrès.
   Vist des d’un punt de vista fisiològic, ser mussol o alosa dependrà sobre tot del ritme circadiari de cadascú, del seu ritme biològic, que afecta la secreció de diferents hormones (com l’ACTH, el cortisol, l’estradiol o la hormona tiroidea), l’activitat cerebral i la regeneració cel·lular, entre altres. Aquest ritme, també anomenat circadià, està lligat als cicles de llum i foscor, de manera que indueix a l’activitat matinera i al descans nocturn. És sabut que el molest “jet lag” està lligat al seu trencament, així com les migdiades massa llargues, essent les breus força recomanables.
   El seny i el sentit comú fan pensar que, dintre d’un ordre i amb un marge de dues o tres hores, seria recomanable que cadascú escoltés la seva veu interior i seguís els seus propis bioritmes. No hi ha res pitjor per sentir-se malament que anar en contra del que el cos demana.

(Foto lliure de https://pixabay.com

19 de setembre de 2016

A punt pel curs 2016-2017

Avui dia es parla molt de felicitat o welfare, i de la manera d’aconseguir-la. Però molts, en un món que gira a tota velocitat, no saben per on començar i acaben al psicòleg, automedicats o entren directament en depressió. Jo proposo entendre el terme “felicitat”, massa malmès i vulgaritzat, com a benestar i satisfacció personal. Com arribar-hi amb els anys?
Crec que el primer pas seria fer-se unes preguntes clau a l’època en què s’està triant el propi camí (també quan es vol rectificar). La primera seria: què sé fer bé? Quina és la feina que convé a les meves capacitats? Així descartaríem el parany que representa triar feines menys escaients, però més ben pagades i que aporten més diner fàcil. A recordar que una professió ben triada i ben treballada es gaudeix molt, la qual cosa fa pujar l’autoestima. I naturalment, per saber per quina feina s’està qualificat és necessari conèixer-se un mateix, cosa difícil, però possible si un s’hi esforça. Només cal aturar-se a reflexionar.
El concepte de deure, de responsabilitat (faig el que he de fer, el que s’espera de mi, compleixo amb les meves tasques) és un altre factor a tenir en compte, perquè reafirma la dignitat individual, afavorint de retruc la sensació de benestar.
Un punt a considerar, per important, és l’aportació que es fa a la societat. Per un ésser amb un cervell social com el de l’home, l’ajuda als altres en una gran diversitat de formes el fa sentir inclòs en el grup al qual pertany, col·laborant així a fer-lo sentir bé amb sí mateix i amb l’entorn.
Sense perdre de vista un fet important, que la vida és dura i difícil, jo ho resumiria així: si un es coneix fins al punt de saber explotar els seus talents, si compleix els seus deures amb dignitat i si aporta alguna cosa a la societat, té tots els números per llevar-se cada matí amb un somriure.
Inspirat en alguns paràgrafs d’un llibre que recomano: “La ciència i la vida, Valentí Fuster, José Luís Sampedro i Olga Lucas.

(Foto lliure de www.pixabay.com)

17 de juliol de 2016

Vacances de l'estiu 2016

El bloc, com la majoria de treballadors, també se'n va de vacances. La calor, l'ambient festiu i la mandra no són bones companyes del procés creatiu. Espero tornar a la tardor amb energies renovades, Mentrestant, brindo amb una copa de cava per desitjar-vos que gaudiu de l'estiu.

 (foto feta per mi a la terrassa del Sa Nit, Platja d'Aro)

14 de juny de 2016

Millor calbs que amb cabells

“La calvície, quelcom diví o emparentat amb la divinitat, perfecció de la natura i veritable recinte sagrat on venim a la raó. A més, ha revelat innombrables beneficis per al cos i l’ànima. Els cabells, en canvi, s’han manifestat com a barbes i embolcalls dels animals, joguines de la natura, excrecions de matèria imperfecta”. Aquesta dràstica opinió ens la transmet Sinesi de Cirene (orador, filòsof i escriptor neoplatònic nascut al segle IV) en un breu discurs: “Elogi de la calvície”, editat el 2013 i que molts calbs haurien de llegir per alliberar-se de possibles complexos.
   L’escriptor va viure a Cirene (Líbia), Alexandria i Constantinoble. És important traslladar-se a aquests llocs i a una època ben llunyana per entendre els seus arguments, que s’adrecen al sexe masculí. Diu: “La quantitat de pèl és inversament proporcional a la d’enteniment: les ovelles en tenen molt, de pèl, i nosaltres, molt menys. Així les nostres parts més nobles coincideixen amb les més pelades, perquè com més ens allunyem dels cabells, més ens allunyem de les bèsties. És obvi que els savis de tots els temps han estat calbs. La florida dels cabells correspon a la infantesa, moment de la vida en què no tenim seny, i els anem perdent a mesura que madurem, quan comencem a desempallegar-nos d’allò que ens sobra”.
   Sinesi lamenta que el gran Homer hagi considerat belles les cabelleres d’Aquil·les (“Pels rossos cabells va prendre el Pelida”), d’Hèctor (“I a l’entorn voleiaven negrencs els cabells”) o d’Odisseu (“I del cap li feu caure uns cabells tots crespats, que semblaven la flor jacintina”). Ell ho contraresta replicant sobre el retorn a Ítaca: “Es burlaven d’Odisseu els pretendents, uns jovenets de cabells llargs i vida dissoluta que ben aviat van morir de mala manera, més de cent, a les mans d’un que era calb del tot, la clepsa del qual bastava per il·luminar tota la casa”. I remata: “Tenir i fer llum és una virtut parenta de la divinitat”.
   L’escriptor considera efectivament la calvície com una qualitat divina, que deixa una closca comparable a dues esferes tan perfectes com el sol i la lluna. Tan rotundes que, si un és soldat, farà millor d’anar rapat a la batalla, no sigui que el contrari l’enganxi pels cabells o la barba i el dugui a una gran desfeta. Posa l’exemple de la batalla de les Termòpiles abans de la qual els lacedemonis es van arreglar els cabells... i no varen sobreviure. En canvi, els macedonis i els grecs que van acompanyar Alexandre es varen rapar abans de la batalla d’Arbela i tot va anar bé.
   Sinesi ataca sense pietat els “marietes”, que “s’arreglen els cabells” i afirma que es pot reconèixer tot tipus de pervertit per la cura extrema que té de la seva cabellera. També els adúlters famosos de la Història, com el formós Paris, els insidiosos i els principals enemics dels conciutadans muralles endins lluïen un “bon pentinat”.
   “Elogi de la calvície”, tot i les discrepàncies que un pugui tenir en quant als arguments emprats, és una obra curta i refrescant, que ens transporta a l’antiguitat i ens arrenca més d’un somriure.
   A més, ja se sap: al final, tots calbs!
(Foto: Plini el Vell)



28 d’abril de 2016

Serem cíborgs o ja ho som?

Un cíborg és aquella persona a la qual s’ha implantat un aparell electrònic com una part més del seu organisme o com una extensió dels seus sentits. Podria semblar que parlem d’un futur llunyà i inquietant, però no és així. Ja fa anys que es parla del BCI, “brain-computer interface”, una comunicació entre el cervell i un ordinador que permet que una persona controli qualsevol aparell afegit al seu cos mitjançant el cervell. Segons la definició de cíborg, algú que porti un marcapàs, un implant coclear, una mà artificial o algun altre membre biònic seria, com a mínim, una mica cíborg.
   L’allargament de la vida i els avenços de la tecnologia portaran irremeiablement els homes a millorar les seves capacitats gràcies a diferents dispositius cibernètics. Veus qualificades auguren que s’hi avindrà tant qui ho necessiti com qui ho faci per pur plaer, és a dir que, més enllà de l’esperança de plantar cara a malalties congènites o seqüeles d’accidents, ens trobarem davant d’una moda com la que ara col·loca inútils pròtesis de mama a pits perfectament sans.
   El 1839 va veure la llum “The Man That Was Used Up”, un conte d’Edgar Allan Poe on el peculiar poeta-escriptor es qüestionava la suposada forta identitat de l’ésser humà i preveia que es rendiria a la perfecció de la tècnica, atrevint-se també a vaticinar que en el futur costaria molt distingir l’home de la màquina. Va ser Poe un visionari o només algú amb unes copes de més?
   Qui ja ha posat aquests avenços al seu servei és l’activista i primer cíborg reconegut, en Neil Harbisson, que es va implantar una antena que li permet rebre i transformar en sons els colors que no és capaç de veure degut a una malaltia. Aquest artista britànic-català va crear la Cyborg Foundation a Mataró (2010) amb la coreògrafa catalana Moon Ribas.
   Ara per ara gairebé tots portem al damunt un aparell que augmenta la nostra cognició i que anomenem “smartphone” o telèfon intel·ligent, la funció del qual és contactar-nos amb la computació cognitiva que resideix al núvol. Aquesta tecnologia ja s’ha convertit en una prolongació de nosaltres mateixos.
Dóna que pensar. O no?







30 de març de 2016

La desigualdad social es evitable

Actualmente una gran brecha separa a los muy ricos de los demás. Esta desigualdad retrasa el crecimiento económico y fomenta la inestabilidad. Sin embargo, la desigualdad es una opción. No es sólo y ante todo el resultado de fuerzas económicas subyacentes, sino el resultado de nuestras políticas monetarias, fiscales y de gasto público, de nuestras leyes y de nuestras normativas. Existen otras formas de proceder que nos permitirían gozar de una prosperidad más compartida.
   Algunos ejemplos de lo que no debemos mantener:
-NO a las políticas de austeridad. Uno de los motivos: el estancamiento de los ingresos se traduce en estancamiento de la demanda.
-NO a la teoría de la “economía de goteo” que dice que si a los ricos les va bien, también le irá bien al resto de la sociedad.
-NO a la liberalización de los mercados financieros.
-NO a que Hacienda grave las ganancias del capital con unos tipos mucho más bajos que los salarios.
-NO a que los presidentes de las empresas se lleven una parte desproporcionada de los beneficios empresariales y captación de rentas. Por curiosidad vean la página http://patrioticmillionaires.org/ (ricos patriotas de EEUU que luchan por una nación más inclusiva) de donde he copiado esta frase: “Rich people ara not the cause of a robust economy, they are the result of a robust economy”.
   Algunos ejemplos de lo que urge poner en práctica:
-SÍ a la igualdad de oportunidades para la ciudadanía: enseñanza de calidad para todos, justicia no solo para algunos...
-SÍ a poner en práctica el supuesto de que el Estado de derecho debe proteger al débil frente al fuerte y garantizar un trato justo para ambos.
-SÍ a que los muy ricos paguen a Hacienda lo que les toca e impedir que las empresas globales evadan impuestos.
-SÍ a poner coto a los excesos de los bancos y reclamarles transparencia.
-SÍ a una reforma del sector financiero.
-SÍ a un acuerdo internacional sobre la fiscalidad de los beneficios empresariales.
-SÍ a lidiar con los paraísos fiscales que reciben dinero de multinacionales y facilitan su blanqueo.
-SÍ a favorecer las empresas jóvenes y las PIME, impulsoras de crecimiento e innovación.
-SÍ a reducir el presupuesto de Defensa.
-SÍ a invertir en infraestructuras y tecnología.
-SÍ a ayudar directamente a los propietarios de vivienda que están con el agua al cuello y a las víctimas de prácticas bancarias predatorias.
   En su ensayo “La gran brecha”, Joseph E. Stiglitz, premio Nobel de Economía en 2001, denuncia que EEUU ha dejado de ser la tierra de las oportunidades para todos, analiza sus políticas erróneas, dedica un capítulo a la “profunda depresión” de España y alaba los éxitos conseguidos por distintos países en pro de la igualdad.  
   El mensaje: Es necesario y posible conseguir un equilibrio social. 
     Y termino con el reclamo de una web innovadora: “Big business is broken”.
(foto libre de Dreamstime)