Deixa el teu correu i rebràs les novetats

19 de desembre de 2016

Mobilitat: cap a on anem?

En una conferència a la que vaig assistir, el geòleg Mariano Marzo va pronosticar que la revolució industrial no serà una revolució tecnològica, sinó una revolució energètica. Fa molts anys que s’imposa la necessitat de fer un pas de gegant cap a les energies sostenibles (Recomano l’assaig de Ramon Sans Rovira, “El col·lapse és evitable”). En aquesta línia un dels àmbits que està experimentant més canvis és el transport.
   La contaminació a la ciutat (Barcelona n’és una bona mostra) fa que s’estiguin plantejant severes restriccions a l’ús del vehicle particular i s’espera que la mobilitat per carretera, mar i aire canviï de manera notable en un futur proper. Pel que fa al vehicle ja podem diferenciar:
-el de propietat individual, que en el futur serà minoritària i de cotxes de luxe (comprarem molts menys vehicles que ara).
-el de multipropietat (com Avancar) en què el client paga una companyia per a fer-lo servir regularment.
-el de car-sharing; el vehicle de propietat individual es comparteix per a rendibilitzar-lo.
-el d’ús puntual com a taxi, com ara Uber o Lyft.
   El cotxe autònom vindrà en la propera generació de vehicles, tot i que ja és possible demanar a una aplicació (app) que un Google Car ens vingui a recollir. A Pittsburgh circulen cotxes sense conductor. A Madrid Car2go permet llogar un vehicle elèctric per moure’s per la ciutat.
   Les app de mobilitat des del smartphone estan a l’ordre del dia i s’aniran imposant als sistemes tradicionals. Si fem un viatge i volem abaratir-ne les despeses, amb BlaBlaCar compartirem el vehicle com a propietari o com a usuari. A Barcelona aparcar sense anar fins al parquímetre és fàcil amb ApparkB. Fins i tot podem tenir una tarifa plana de transport amb Uber Pool (no a tot arreu, de moment). Les apps de mobilitat multimodal ens oferiran desplaçaments combinats: bicicleta, car sharing, ride sharing, bus, taxi...
   Amb el temps se’ns demanarà renunciar al transport exclusiu i optar pel compartit no contaminant. Caldrà donar, però, un gran impuls al transport col·lectiu perquè això sigui possible.
Les mitges i llargues distàncies estaran a càrrec del ferrocarril (molt ben explicat en l’obra “El ferrocarril, el medio de transporte del siglo XXI”, de Santiago Montero Homs).
   La conclusió d’aquesta breu mirada al futur del transport és que el privat serà multimodal, sota demanda i compartit. Es podran triar moltes opcions i diferents nivells de servei. Hi haurà una oferta de transport públic de tipus públic-privat. Els sistemes de transport estaran connectats i es basaran en la informació per a generar eficiència.
(foto: Google car)


8 de desembre de 2016

La vaqueta del Tao Te King (i del Merlí)

Si Lao Tsé aixequés el cap, no sé si hauria gaudit tant com nosaltres amb l’escenificació de la paràbola de la vaqueta per part del famós professor de filosofia dels vespres televisius del dilluns, en Merlí. (Veure la paràbola a Tv3)
   Pel que sembla tots tenim la persona o cosa que cobreix les nostres necessitats bàsiques, i ens hi hem adaptat tant que no busquem més enllà. Tenir una “vaqueta” és molt còmode, encara que no ens satisfaci del tot, encara que pensem o creiem que la nostra vida podria ser més interessant, més rica o més plena. Però per què canviar? Per què molestar-se en lluitar per un objectiu diferent? Per què arriscar-se? Millor la tranquil·litat que ens dóna la vaqueta.
   La família del conte en qüestió es va veure obligada a ampliar els seus horitzons perquè els van tirar la vaca pel precipici. Aquest és el problema. Podem fer-ho tot sols, això, o necessitem ajuda? Prendre aquesta terrible decisió és d’allò més difícil. A la sèrie la professora de llatí, la Mireia, és valenta i abandona un marit vaqueta per llençar-se als braços de l’Eugeni, que fa temps que l’espera. La relació funcionarà o no, però ella ha fet un gran pas endavant: materialitzar un desig íntim.

   La societat és gandula i està poc oberta als canvis. Les dites populars, com “Més val boig conegut que savi per conèixer” ens ho confirmen. A més treure’s la vaqueta del damunt requereix voluntat i caràcter, qualitats que no estan a l’abast de tothom. 
   Hauríem de saber que cada victòria en aquest sentit, sigui gran o petita, ens recompensarà amb més seguretat en nosaltres mateixos i amb un increment de l’autoestima. Reflexionem-hi!
Foto: Merlí i els peripatètics.

14 de novembre de 2016

Les 10 claus del bon dormir

De vegades dorms com un soc i d’altres romans despert durant hores. De vegades el motiu salta a la vista, però d’altres no has pogut esbrinar-lo. Ja va essent hora de dormir com els àngels dia sí i dia també. Et proposo posar en pràctica aquests 10 consells. Potser trobes que són molts. Ningú no ha dit que fos d’allò més fàcil! Però si els segueixes tots, absolutament tots, el son està garantit.
Quan et fiques al llit:
1-La habitació està endreçada, ventilada, sense llum, en silenci i a una temperatura ni freda ni calenta. No hi tens cap estri electrònic que emeti ones pertorbadores de la son.
2-El sopar (lleuger) ja s’haurà digerit i l’alcohol, metabolitzat; no hauràs pres cafeïna ni teïna durant la tarda; no tens gana ni tampoc has begut massa líquid en les últimes hores.
3-Has fet exercici durant el dia (però cap de vigorós al vespre).
4-No has fet cap migdiada
5-L’hora d’abans t’has preparat: el teu mòbil té programat el Night Shift (pantalla amb llum càlida) i t’has posat les ulleres grogues per veure la televisió i reduir-ne la lluentor; no contestes trucades que saps que et posaran nerviós; no veus cap pel·lícula violenta, angoixant ni de por.
6-Només fas servir el llit pel sexe i per dormir.
7-Cada deu anys canvies el matalàs i mires que s’adapti al teu cos (segons pes i alçada).
8-No portes cap mena de roba tibant o que et molesti perquè dorms despullat. Excepcionalment, quan fa fred, et poses alguna cosa ample de cotó. I si cal fas servir taps per les orelles.
9-Vas a dormir i et lleves cada dia a la mateixa hora. Els caps de setmana fas un extra, però mai més de dues hores amunt o avall.
10-Procures oblidar-te dels problemes del dia i els deixes per l’endemà, per quan estiguis fresc i els puguis afrontar millor.
Et puc garantir que, si et prens aquestes recomanacions seriosament, tens el son garantit. Ànims, que no és tan difícil com sembla!

(foto lliure de www.foter.com)

17 d’octubre de 2016

Millor matinar? Millor vetllar?

Ser un “early bird” està més ben valorat que tenir els hàbits nocturns d’un mussol. És un d’aquells temes repetidament estudiats en diferents àmbits que conclouen que ser matiner té més beneficis: a primera hora es fan millor les tasques de valor afegit, augmenten l’optimisme i la productivitat, la concentració és més bona, millora la memòria i fins i tot s’afavoreix la salut (entre altres perquè es pren menys cafè, menys alcohol i es fuma menys que a la nit).
   Convertir-se en una alosa és tot un repte en una societat per qui l’oferta de lleure s’inicia després de la posta del sol. Tot i que s’han fet intents per a avançar horaris, aquest hàbit no està gravat en els nostres costums. Per llevar-se d’hora cal anar a dormir aviat, i aquest n’és l’obstacle principal donat que la majoria necessitem unes set hores de son. Fem números!
   S’ha descrit un munt de tècniques per ajudar les persones a sortir del llit: buscar-se la motivació necessària, entrenar la força de voluntat, començar fent exercici físic o relaxar-se abans de dormir fent servir una rutina per augmentar la secreció de melatonina, la hormona de la son. Poden ajudar-hi alguns estris com ara el despertador solar. Trencar els patrons adquirits no és gens fàcil, donat que es requereix un canvi important en les vies neurològiques de l’organisme.
   De tant en tant, però, veuen la llum estudis detractors de la teoria dels beneficis de matinar, al·legant per exemple que augmenta el nivell d’estrès.
   Vist des d’un punt de vista fisiològic, ser mussol o alosa dependrà sobre tot del ritme circadiari de cadascú, del seu ritme biològic, que afecta la secreció de diferents hormones (com l’ACTH, el cortisol, l’estradiol o la hormona tiroidea), l’activitat cerebral i la regeneració cel·lular, entre altres. Aquest ritme, també anomenat circadià, està lligat als cicles de llum i foscor, de manera que indueix a l’activitat matinera i al descans nocturn. És sabut que el molest “jet lag” està lligat al seu trencament, així com les migdiades massa llargues, essent les breus força recomanables.
   El seny i el sentit comú fan pensar que, dintre d’un ordre i amb un marge de dues o tres hores, seria recomanable que cadascú escoltés la seva veu interior i seguís els seus propis bioritmes. No hi ha res pitjor per sentir-se malament que anar en contra del que el cos demana.

(Foto lliure de https://pixabay.com

19 de setembre de 2016

A punt pel curs 2016-2017

Avui dia es parla molt de felicitat o welfare, i de la manera d’aconseguir-la. Però molts, en un món que gira a tota velocitat, no saben per on començar i acaben al psicòleg, automedicats o entren directament en depressió. Jo proposo entendre el terme “felicitat”, massa malmès i vulgaritzat, com a benestar i satisfacció personal. Com arribar-hi amb els anys?
Crec que el primer pas seria fer-se unes preguntes clau a l’època en què s’està triant el propi camí (també quan es vol rectificar). La primera seria: què sé fer bé? Quina és la feina que convé a les meves capacitats? Així descartaríem el parany que representa triar feines menys escaients, però més ben pagades i que aporten més diner fàcil. A recordar que una professió ben triada i ben treballada es gaudeix molt, la qual cosa fa pujar l’autoestima. I naturalment, per saber per quina feina s’està qualificat és necessari conèixer-se un mateix, cosa difícil, però possible si un s’hi esforça. Només cal aturar-se a reflexionar.
El concepte de deure, de responsabilitat (faig el que he de fer, el que s’espera de mi, compleixo amb les meves tasques) és un altre factor a tenir en compte, perquè reafirma la dignitat individual, afavorint de retruc la sensació de benestar.
Un punt a considerar, per important, és l’aportació que es fa a la societat. Per un ésser amb un cervell social com el de l’home, l’ajuda als altres en una gran diversitat de formes el fa sentir inclòs en el grup al qual pertany, col·laborant així a fer-lo sentir bé amb sí mateix i amb l’entorn.
Sense perdre de vista un fet important, que la vida és dura i difícil, jo ho resumiria així: si un es coneix fins al punt de saber explotar els seus talents, si compleix els seus deures amb dignitat i si aporta alguna cosa a la societat, té tots els números per llevar-se cada matí amb un somriure.
Inspirat en alguns paràgrafs d’un llibre que recomano: “La ciència i la vida, Valentí Fuster, José Luís Sampedro i Olga Lucas.

(Foto lliure de www.pixabay.com)

17 de juliol de 2016

Vacances de l'estiu 2016

El bloc, com la majoria de treballadors, també se'n va de vacances. La calor, l'ambient festiu i la mandra no són bones companyes del procés creatiu. Espero tornar a la tardor amb energies renovades, Mentrestant, brindo amb una copa de cava per desitjar-vos que gaudiu de l'estiu.

 (foto feta per mi a la terrassa del Sa Nit, Platja d'Aro)

14 de juny de 2016

Millor calbs que amb cabells

“La calvície, quelcom diví o emparentat amb la divinitat, perfecció de la natura i veritable recinte sagrat on venim a la raó. A més, ha revelat innombrables beneficis per al cos i l’ànima. Els cabells, en canvi, s’han manifestat com a barbes i embolcalls dels animals, joguines de la natura, excrecions de matèria imperfecta”. Aquesta dràstica opinió ens la transmet Sinesi de Cirene (orador, filòsof i escriptor neoplatònic nascut al segle IV) en un breu discurs: “Elogi de la calvície”, editat el 2013 i que molts calbs haurien de llegir per alliberar-se de possibles complexos.
   L’escriptor va viure a Cirene (Líbia), Alexandria i Constantinoble. És important traslladar-se a aquests llocs i a una època ben llunyana per entendre els seus arguments, que s’adrecen al sexe masculí. Diu: “La quantitat de pèl és inversament proporcional a la d’enteniment: les ovelles en tenen molt, de pèl, i nosaltres, molt menys. Així les nostres parts més nobles coincideixen amb les més pelades, perquè com més ens allunyem dels cabells, més ens allunyem de les bèsties. És obvi que els savis de tots els temps han estat calbs. La florida dels cabells correspon a la infantesa, moment de la vida en què no tenim seny, i els anem perdent a mesura que madurem, quan comencem a desempallegar-nos d’allò que ens sobra”.
   Sinesi lamenta que el gran Homer hagi considerat belles les cabelleres d’Aquil·les (“Pels rossos cabells va prendre el Pelida”), d’Hèctor (“I a l’entorn voleiaven negrencs els cabells”) o d’Odisseu (“I del cap li feu caure uns cabells tots crespats, que semblaven la flor jacintina”). Ell ho contraresta replicant sobre el retorn a Ítaca: “Es burlaven d’Odisseu els pretendents, uns jovenets de cabells llargs i vida dissoluta que ben aviat van morir de mala manera, més de cent, a les mans d’un que era calb del tot, la clepsa del qual bastava per il·luminar tota la casa”. I remata: “Tenir i fer llum és una virtut parenta de la divinitat”.
   L’escriptor considera efectivament la calvície com una qualitat divina, que deixa una closca comparable a dues esferes tan perfectes com el sol i la lluna. Tan rotundes que, si un és soldat, farà millor d’anar rapat a la batalla, no sigui que el contrari l’enganxi pels cabells o la barba i el dugui a una gran desfeta. Posa l’exemple de la batalla de les Termòpiles abans de la qual els lacedemonis es van arreglar els cabells... i no varen sobreviure. En canvi, els macedonis i els grecs que van acompanyar Alexandre es varen rapar abans de la batalla d’Arbela i tot va anar bé.
   Sinesi ataca sense pietat els “marietes”, que “s’arreglen els cabells” i afirma que es pot reconèixer tot tipus de pervertit per la cura extrema que té de la seva cabellera. També els adúlters famosos de la Història, com el formós Paris, els insidiosos i els principals enemics dels conciutadans muralles endins lluïen un “bon pentinat”.
   “Elogi de la calvície”, tot i les discrepàncies que un pugui tenir en quant als arguments emprats, és una obra curta i refrescant, que ens transporta a l’antiguitat i ens arrenca més d’un somriure.
   A més, ja se sap: al final, tots calbs!
(Foto: Plini el Vell)